En assumptes de matrimoni durant
aquella època s’observava un oscil·lació curiosa dins l’abundància de noces.
Cada dos anys la cosa fluctuava, és a dir, hi havia una periodicitat bianual de
més a menys casaments. Probablement molts casoris buscaven un any adient, o de
bona collita, deixant amb poques noces la següent anyada, un fet que es
repetiria també durant el proper segle XVIII. La dot més freqüent dels casoris
que acompanyava a les donzelles era d’unes 88 lliures barcelonines. De fet, el
74 % de les dots era inferior a 150 lliures. D’altra banda, i sota aquella
economia de subsistència, les dates de casaments es concentraven en els moments
de major descans agrícola. Així es descrivien cicles de tres mesos amb màxims
de casaments durant les èpoques amb menys feina agrícola, el febrer, el maig,
l’agost i els inicis de novembre, sent-ne els més importants els d’hivern i estiu,
es a dir, febrer i agost. Cal remarcar que el febrer era una etapa de poca
feina de camp i de pas ràpid de temps: el febrer corre com un gos llebrer; al
febrer els alls al femer; o amb 28 dies al febrer es quan menys xerra la
muller. Així doncs els mesos de major nombre de casaments eren durant el
febrer, entre l’oliva de novembre a desembre i la Quaresma del març. Un segon
període de moltes noces era durant el descans del maig, és a dir, entre la
Quaresma i la sega del juny a juliol. Un tercer era a l’agost entre la sega i
el batre del juny a juliol respecte a la verema de setembre a octubre. I un
quart era durant el novembre entre la verema i els fesols de l’octubre respecte
a la poda de ceps de finals de novembre cap al desembre. Poc després venia la collita
de les olives madures caigudes al terra: qui no cull olives al gener deixa
l’oli a l’oliver. Cal aclarir que avui dia l’oliva es cull verda a l’arbre
poc després de la verema. Normalment unes dues setmanes després de la Fira de
Vila–rodona, és a dir, a partir de la tercera setmana de novembre. Collir-la
tant madura antigament regalava una forta olor per tot el poble durant aquells
dies, un fet que encara passava en el record de molts vila–rodonins de
principis de segle XX.
Descrita
l’elevada freqüència de casaments anterior, i si febrer, maig i agost
esdevenien els mesos de més casoris, els de menys casoris es repartien en dos
grups. Un primer eren les setmanes dedicades a les feines més intenses de camp
com eren la sega de juny i el batre al juliol. De fet algunes dites així ho han
recollit, qui no bat pel juliol no bat quan vol, i al juliol ni dona
ni cargol. I un segon moment es concentrava durant les obligacions
feligreses, la Quaresma de març i l’Advent i Epifania del desembre. De fet, i
des del Concili de Trento, s’aconsellava que els casaments no coincidissin amb
les èpoques de preparació religiosa com ho eren Quaresma, Advent i Epifania.
Per tant, i per Nadal, cada ovella al seu corral. A tal efecte es
convocava a les famílies a recollir-se a casa sota obligacions feligreses i
casolanes, i així es deia que per Nadal posarem el porc en sal. Cal
recordar que el concili de Trento va endegar una major religiositat entre les
classes populars obligant a evitar el contacte carnal durant Quaresma, Epifania
i Advent. Ara la cosa, per sort i per Déu, segueix una altra corda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp