38. Pugna catòlica a Vila

El 18 de juliol de 1599 un acord a tres parts fou signat. Amb aquell contracte, el rector de Vila–rodona, el vicari general dels Servites i el jurat del Comú de Vila–rodona convenien que l’ermita de Sant Llorenç, més dos jornals de terra, unes 1,2 hectàrees, passessin a mans de l’ordre dels Servites. L’objectiu era que aquella congregació pogués construir-hi un monestir a tocar a Vila–rodona, un poble que oficialment rebia el nom de Villarrotunda Barcinonensis. Aquell gest per part del Consell i del Jutjat de Vila–rodona, tindria, a la llarga, un clar reconeixement per part dels monjos. Cal tenir en compte que el Jutjat tenia força poder, de fet aquell posseïa la potestat de condemnar a mort als convictes. Prova d’aquelles sentències n’era el Puig de les Forques al nord-est del camí de l’Albà. Allí era on s’hi penjaven els ajusticiats per dipositar-los en un fossar proper. Per tant el Comú i el Jutjat de Vila–rodona representaven una espècie d’oligarquia que els atorgava certa rellevància. De fet els signants del Comú en aquell tracte van tenir tomba per a ells i família en el futur convent. Macià Gavaldà, Pere Vidal i Joan Vidal, foren alguns dels beneficiats de sepultura en aquell monestir. Per tant, i finalment, sobre l’antiga ermita de Sant Llorenç va néixer el Convent de Sant Llorenç dels pares Servites i la seva església de la Mare de Déu dels Dolors (Santesmases, 2008). Ja en el 1600 s’hi enterrà el primer difunt, en Joan Vidal, un dels signants per a la cessió d’aquelles terres. De fet, i en el futur, les famílies benestants de Vila–rodona donarien força donatius a l’església i el convent per ésser tractades preferentment en llocs reservats a les misses o en les sepultures. Aquella situació va crear una sèrie de conflictes entre la rectoria de Vila–rodona i el convent dels Servents de Maria. Un fet contrastat fou que ambdós es feien la competència per als serveis religiosos que els feligresos havien de pagar, sobretot en el cas dels funerals i misses pels difunts (Santesmases, 2008). Fou durant el mes de novembre d’aquell 1600 que el bisbe de Barcelona, Alonso Coloma, se li demanà que dictés normes clares per evitar conflictes futurs entre la rectoria i el convent. De fet ja havien sorgit problemes amb l’enterrament de la muller de Joan Vidal, Catalina Vidala. Vet aquí el paper del bisbe com a senyor del feu de Vila–rodona. Finalment aquell va resoldre que es compensés econòmicament la capella de Vila–rodona en aquells enterraments dels Servites que no complissin les ordres dictades. Allò mai no va acontentar al rector i el conflicte, com es veurà, s’allargà dècades i més dècades.

El segle XVII va esdevenir el més fred de la Petita Edat del Gel, fins i tot baixaven petits icebergs pel riu Ebre procedents de les glaceres dels Pirineus. Potser aquell refredament climàtic va propiciar la millora de les cases a nivell de menys despeses, de major rapidesa constructiva i d’un millor aïllament amb l’exterior. En les cases de nova construcció d’aquell segle s’abandonà l’ús d’arcades medievals i es passà a la de parets gruixudes, bigues, cabirons i revoltons. També sembla que fou durant aquell segle que s’expandí el costum de construir barraques de pedra seca pel territori català, potser, i en part, per trobar refugi proper als conreus durant els gèlids hiverns. Tanmateix la tècnica de falsa arcada a base de lloses disposades concèntricament en graons representà, en algunes pallisses, una innovació arquitectònica que, com les noves cases sense arcades, abandonà els estils medievals.

Però aquell segle d’innovacions arquitectòniques potser fou degut a l’empobriment de la classe pagesa. Guerres, males collites i nous impostos castigaren a aquell estrat social que se les pensava totes per tirar endavant, incloses noves estratègies constructores. Fou durant aquell segle que la compra venda de cases i terres implicà el censal, una quantitat de diners a pagar anualment i per sempre sobre la part no abonada en una compra. En certa manera era com una hipoteca encoberta i perpètua que continuarien pagant els hereus de la propietat. Aquella quantitat representava normalment el 5 % del deute pendent. La finca, o la casa, podien sortir inicialment econòmiques però la hipoteca era de per vida.