sábado, 25 de febrero de 2017

38. Pugna catòlica a Vila

El 18 de juliol de 1599 un acord a tres parts fou signat. Amb aquell contracte, el rector de Vila–rodona, el vicari general dels Servites i el jurat del Comú de Vila–rodona convenien que l’ermita de Sant Llorenç, més dos jornals de terra, unes 1,2 hectàrees, passessin a mans de l’ordre dels Servites. L’objectiu era que aquella congregació pogués construir-hi un monestir a tocar a Vila–rodona, un poble que oficialment rebia el nom de Villarrotunda Barcinonensis. Aquell gest per part del Consell i del Jutjat de Vila–rodona, tindria, a la llarga, un clar reconeixement per part dels monjos. Cal tenir en compte que el Jutjat tenia força poder, de fet aquell posseïa la potestat de condemnar a mort als convictes. Prova d’aquelles sentències n’era el Puig de les Forques al nord-est del camí de l’Albà. Allí era on s’hi penjaven els ajusticiats per dipositar-los en un fossar proper. Per tant el Comú i el Jutjat de Vila–rodona representaven una espècie d’oligarquia que els atorgava certa rellevància. De fet els signants del Comú en aquell tracte van tenir tomba per a ells i família en el futur convent. Macià Gavaldà, Pere Vidal i Joan Vidal, foren alguns dels beneficiats de sepultura en aquell monestir. Per tant, i finalment, sobre l’antiga ermita de Sant Llorenç va néixer el Convent de Sant Llorenç dels pares Servites i la seva església de la Mare de Déu dels Dolors (Santesmases, 2008). Ja en el 1600 s’hi enterrà el primer difunt, en Joan Vidal, un dels signants per a la cessió d’aquelles terres. De fet, i en el futur, les famílies benestants de Vila–rodona donarien força donatius a l’església i el convent per ésser tractades preferentment en llocs reservats a les misses o en les sepultures. Aquella situació va crear una sèrie de conflictes entre la rectoria de Vila–rodona i el convent dels Servents de Maria. Un fet contrastat fou que ambdós es feien la competència per als serveis religiosos que els feligresos havien de pagar, sobretot en el cas dels funerals i misses pels difunts (Santesmases, 2008). Fou durant el mes de novembre d’aquell 1600 que el bisbe de Barcelona, Alonso Coloma, se li demanà que dictés normes clares per evitar conflictes futurs entre la rectoria i el convent. De fet ja havien sorgit problemes amb l’enterrament de la muller de Joan Vidal, Catalina Vidala. Vet aquí el paper del bisbe com a senyor del feu de Vila–rodona. Finalment aquell va resoldre que es compensés econòmicament la capella de Vila–rodona en aquells enterraments dels Servites que no complissin les ordres dictades. Allò mai no va acontentar al rector i el conflicte, com es veurà, s’allargà dècades i més dècades.

El segle XVII va esdevenir el més fred de la Petita Edat del Gel, fins i tot baixaven petits icebergs pel riu Ebre procedents de les glaceres dels Pirineus. Potser aquell refredament climàtic va propiciar la millora de les cases a nivell de menys despeses, de major rapidesa constructiva i d’un millor aïllament amb l’exterior. En les cases de nova construcció d’aquell segle s’abandonà l’ús d’arcades medievals i es passà a la de parets gruixudes, bigues, cabirons i revoltons. També sembla que fou durant aquell segle que s’expandí el costum de construir barraques de pedra seca pel territori català, potser, i en part, per trobar refugi proper als conreus durant els gèlids hiverns. Tanmateix la tècnica de falsa arcada a base de lloses disposades concèntricament en graons representà, en algunes pallisses, una innovació arquitectònica que, com les noves cases sense arcades, abandonà els estils medievals.

Però aquell segle d’innovacions arquitectòniques potser fou degut a l’empobriment de la classe pagesa. Guerres, males collites i nous impostos castigaren a aquell estrat social que se les pensava totes per tirar endavant, incloses noves estratègies constructores. Fou durant aquell segle que la compra venda de cases i terres implicà el censal, una quantitat de diners a pagar anualment i per sempre sobre la part no abonada en una compra. En certa manera era com una hipoteca encoberta i perpètua que continuarien pagant els hereus de la propietat. Aquella quantitat representava normalment el 5 % del deute pendent. La finca, o la casa, podien sortir inicialment econòmiques però la hipoteca era de per vida.

viernes, 24 de febrero de 2017

37. Boom immobiliari a Vila

Els grans títols nobiliaris es feien escassos per Catalunya. La majoria de la noblesa estava formada per cavallers rurals i poc refinats que contrastaven amb l’alta noblesa castellanitzada i més culta. Aquesta última preferia l’ús del castellà que la del català donada la influència de Castella. A allò s’hi sumava el creixement de les activitats urbanes i comercials en detriment de les campestres. I fou durant aquella època que molts nobles preferien desplaçar la seva llar a ciutat per dues raons, la baixa renda que obtenien del món rural i l’expansió econòmica de les ciutats. Tot i així encara constava un dels últims Tamarit, Joan Onofre, com a senyor del feu veí de Vila–rodona, Vilardida. No obstant això, els Tamarit acabarien marxant a l’urbs de Tarragona a finals d’aquell segle. Poc després, i morint sense descendència directa Francesc Onofre de Vilardida, les terres varen acabar passant a una altra família noble, els Montoliu. Respecte a nobles a Vila–rodona, sent-ne el seu senyor el bisbe de Barcelona, no en marxà cap ja que aquell ja romania a Barcelona.

Però, i tornant als occitans, l’entrada de gent del Llenguadoc a Vila–rodona va ajudar a mantenir la demografia. No obstant allò, aquell procés va acabar caient en recessió un cop passat el Concili de Nantes. Corria l’any 1598 quan Enric IV de França va donar llibertat de culte. Allò va posar fi a les guerres franceses. La immigració d’occitans a Vila–rodona va doncs decaure. Aquell mateix any Felipe II de Castella expirava passant el seu tron a Felipe III amb novetats importants per als catalans. La primera fou notada durant l’any següent, el 1599, quan Felipe III va ordenar l’empresonament dels diputats de la Generalitat. La segona, i per pagar el manteniment de l’Armada Invencible, fou l’augment de la pressió fiscal sobre Catalunya acompanyada d’una nova epidèmia de pesta pel territori. No era gens estrany que els habitants de Vila–rodona continuessin sense declarar molts fogars i terres per tal d’estalviar-se pagar més impostos.

Tot i la nova situació fiscal catalana més les sequeres i les pestes, Vila–rodona havia crescut força durant aquella centúria. A finals de segle aquell poble tancaria amb un creixement vegetatiu positiu d’uns 500 habitants de més. Cal recordar que sembla que es van assolir prop els 900 vilatans respecte als aproximadament 360 de principis de segle. Tot aquell context expansiu va obligar a un boom urbanístic. Com havia passat en moltes poblacions, les antigues muralles i torres medievals cenyien el cinturó oprimint el seu nucli. La solució fou òbvia i la vida urbana de Vila–rodona va haver de sortir d’aquells murs medievals. D’aquella manera va néixer el Raval de Sant Llorenç, actual Avinguda de l’Alt Camp, que portava a l’ermita ocupada pels monjos Servites d’ençà feia un segle. A finals d’aquella centúria el Raval de Sant Llorenç seria el carrer que tindria més habitatges de Vila–rodona (Comas, 2014). Per a altres autors l’aparició del Raval de Sant Llorenç fou a finals del XVIII quan les necessitats demogràfiques van traspassar el portal de Sant Llorenç (Santesmases, 2016).

Ampliacions urbanístiques a part, la importància de la Fira de Vila–rodona i el seu pas pel camí cap a Barcelona, la va convertir en un punt estratègic per a la comunicació cap a ponent. Així fou que es construí un pont medieval de tres ulls per a travessar el riu Gaià. Aquell fet enlairà encara més la importància comercial d’aquella vila al comunicar Valls i Barcelona. Però aquell context expansiu no sols provocar un boom immobiliari i un nou pont a Vila–rodona, sinó que la comunitat de Servites, o Servents de Maria, va ampliar les seves estances. En breu una pugna entre servites i altres de Déu anava a enlairar-se.

lunes, 20 de febrero de 2017

36. Occitans a Vila-rodona

La bonança demogràfica iniciada durant l’any 1567 va continuar en el 1568 amb bones collites de cereals. Allò va propiciar un clar creixement net de la població de Vila–rodona assolint aproximadament els 960 vilatans. La immensa majoria de famílies d’aleshores consistien en grups de quatre individus en una llar amb pare i mare més dos fills de mitjana (Comas, 2014). Els avis, si vius, no solien habitar la casa dels fills. Potser aquell creixement demogràfic, més l’establiment de famílies un pèl benestants, va propiciar que la Universitat de Vila–rodona, ara Consell de la Universitat, ja no estava representada per tots els caps de família de la vila. Durant els segles XIII i XIV aquella assemblea havia estat formada per tots els caps de llar, però ara, amb més de cent cabdills de família, resultava difícil una reunió per causes d’espai i torn de paraula (Comas, 2014). Hem de suposar que ja existia un edifici a tal efecte a la Plaça Vella de Vila–rodona. Allí també hi hauria un dels serveis que oferiria aquell consistori, la carnisseria. Fos per la raó que fos, sols d’un cinquanta a un seixanta per cent de les cases, les més importants, hi tenien representació en aquell ajuntament. S’hi afegien al consell uns responsables, o mostassafs, que equivaldrien als actuals regidors. Tant mostassafs com membres de la Universitat, romangueren en grups familiars semblants durant dècades. De manera similar els membres del jurat de Vila–rodona també solien recaure sobre les mateixes famílies sent-ne molt freqüents els cognoms Feliu, Puig, Roig, Tauder, Tolra i Vives. Com s’observa, una petita oligarquia havia sorgit a Vila–rodona mentre Castella s’expandia per l’Atlàntic.

El clima anterior d’organització i certa millora de Vila–rodona va patir unes dècades de malastruga. L’any 1573 les pestes assolaren la comarca provocant-ne un despoblament generalitzat, sobretot a moltes masies. Aquell canvi de tendència es notà sobretot l’any 1577 quan a Vila–rodona finalitzà la corba ascendent de baptismes de feia uns anys per passar al 1578 amb una clara davallada de naixements per causa de noves pestes i males collites. Tot i així aquella regressió en el nombre d’individus va venir contrarestada per unes guerres llunyanes on el rei de França empaitava a mort faccions no desitjades. D’aquella manera l’any 1580 Vila–rodona va registrar una notable immigració d’occitans des del Llenguadoc francès fugint d’aquella guerra. Aquell mateix any, i sense que en sapiguem les raons, fou suprimit el dret de la Universitat a cobrar quatre diners per lliure barcelonesa de tota compra o venda dins del poble. Potser la pobresa provocada per les pestes va impedir que els vilatans poguessin pagar aquell impost.

Però a aquell clima de guerra i pestes no hi podia faltar un element bàsic del clima mediterrani, les sequeres. Així en tenim registre l’abril del 1584 (Palau, 2010). Gràcies a les pregàries per pluja anotades a la rectoria de Santa Coloma de Queralt sabem que aquell any fou migrat de pluges. L’abril era un mes on s’esperaven precipitacions però aquella primavera va resultar eixuta: abril, abril, un de bo de cada mil. No obstant això, i dos anys més tard, les collites degueren ser bones. Des del 1586, i fins a finals de segle, el clar augment dels baptismes potser va reflectir una millora agrícola. Però la cosa no anava així. Els naixements, com hem dit, era l’arma per lluitar en contra de l’elevada mortalitat infantil. Per exemple, l’any 1589 fou de sequera per l’alt Gaià. Tot i les males collites i les pestes corresponents, el nombre de naixements no va decaure. I el mateix podem dir del 1591 on Vila–rodona hi va perdre prop un quart de la població però els bateigs continuaren. Per tant, i malgrat les sequeres, algunes males collites i les pestes eventuals, l’alta natalitat suplia en escreix la mortalitat. La prova la tenim en el nombre d’habitants a Vila–rodona. Aquell es mantenia força alt a dir pels membres registrats de la cofraria del Roser l’any 1592. Eren un total de 874 membres, probablement tot el poble. Per tant podem suposar que la població d’aquell any rondava les 900 persones. El problema era que la demografia d’aquelles èpoques semblava una muntanya russa. Durant el 1594, i de manera anormal, la mortalitat adulta duplicà la mitjana d’òbits dels anys anteriors i posteriors, senyal d’alguna epidèmia de la qual no se’n té registre (Comas, 2014). Amb tot, continuava el degoteig d’occitans fugits de la guerra per França, un fet que potser va afrancesar el dialecte local. Vila–rodona li calia nous pobladors i expressions com mallà, mon pare, ma mare i embeltir potser nasqueren d’aquells occitans nouvinguts.

viernes, 17 de febrero de 2017

35. Vila-rodona, terra d'infants morts

La nova política de Felipe II marcaria un viratge reaccionari en contra de Catalunya. Felipe II va desplaçar totalment el seu eix polític i econòmic del Mediterrani a l’Atlàntic sense deixar que Catalunya hi participés directament. Començà aleshores una decadència econòmica catalana associada  a algunes fams. La llàstima fou que durant el 1560 ja havia arribat la solució a moltes de les escassetats culinàries del segle, la patata americana. La ignorància i la superstició la feren culpable de pestes, de bogeries sexuals i d’infeccions. Així doncs el seu fàcil cultiu i el seu consum nutritiu va quedar per més endavant. De fet aquells temps eren èpoques hermètiques a la cultura estrangera. Fou en aquell any que es prohibí poder estudiar a Europa per no rebre influències protestants calvinistes. La patata hauria d’esperar gairebé dos-cents anys a omplir l’estómac de la majoria d’europeus i el protestantisme encara més. Tot i així, i com es veurà, els pobres no se’n van estar tant de temps.

Mentre la patata era una desconeguda i el rei anava a oblidar el Mediterrani en pro de l’Atlàntic, el Comú de Vila–rodona va aconseguir diners per a la reparació de la muralla malmesa pel temps i per les guerres antigues. De fet, i des del 3 de febrer de 1560, la Universitat podia cobrar quatre diners per lliure barcelonesa de tota compra o venda dins del poble. Allò durà fins a gairebé finals de segle. Però tot i enlairà de nou les muralles, aquelles no eren immunes a una de les plagues més temudes, la pesta. Durant l’any 1564 aquella va fer acte de presència escapçant una bona part de la població. Però com solia passar després d’una etapa de crisis demogràfica, tres anys més tard, i a Vila–rodona, va començar una corba ascendent suau dels baptismes. De fet prop el 1567 es donà una lleugera expansió econòmica i agrícola a Catalunya. Però tot i aquella bonança, del quaranta al cinquanta per cent dels infants menors de cinc anys morien. Aquell fet era normal des de l’Edat Medieval. Les causes eren la manca d’higiene, la mala alimentació i la ignorància mèdica de les comunitats. La principal causa de mortalitat infantil, com avui dia passa al Tercer Món, era la diarrea. Per a un adult aquella afecció no significava un elevat risc de mort, però per a un infantó la conseqüent deshidratació i febres el feien víctima de les circumstàncies. Per aquella raó les parelles tenien tants fills, per compensar l’elevada mortalitat infantil. Si més no així ho mostraven els baptismes enregistrats de Vila–rodona del 1567 al 1591 (Comas, 2014).

lunes, 13 de febrero de 2017

34. Vila, Església i Armes

Durant el 1542 l’expansió del cristianisme protestant va fer trontollar el catolicisme vigent. Havia estat obvi que el poder eclesiàstic del Papa i vassalls havia abusat amb jerarquies, lleis i por sobre el poble. Ara, i sota el perill que els protestants es fessin els amos d’Europa, el catolicisme va iniciar una reforma per aconseguir més poder i així defensar-se de l’amenaça protestant. Fruit d’allò en fou el Concili de Trento l’any 1542. Sota el Papa Paulo III es reuniren els caps d’estat catòlics per assentar les bases d’un matrimoni encara més íntim entre el poder polític feudal i el catòlic del Papa. La pràctica va consistir en augmentar la religiositat dels fidels per fer-los més dòcils i creients. De fet a partir de Trento sorgí un augment més que notable de cofraries. També Trento va impulsar un major inspecció dels feligresos per tenir-ne un major control fiscal. De fet va ordenar que en els llibres sacramentals s’anotés el nom del batejat, del difunt o del casat, més el nom dels seus pares. Allò va fixar ortogràficament els cognoms de les famílies cristianes o converses. Tanmateix aquell concili va decretar també la confecció de llibres d’òbits, baptismes i noces per exercir un control parroquial sobre l’administració dels sagraments i per al control econòmic dels ingressos procedents dels actes sagramentals i religiosos (Comas, 2014). D’altra banda, i per reforçar la religiositat dels creients, Trento va fomentar moltes representacions, retaules i figures per tal que el feligrès s’emocionés espiritualment sota la por divina i reial. Mica en mica el penediment i la devoció va anar creixent entre els catòlics esdevenint uns feligresos més fàcils de controlar i més difícils de convèncer pels protestants. Tanmateix Trento impulsà també l’autoritat dels pares respecte al consentiment en el matrimoni dels seus fills com una projecció del poder diví i masculí sobre la família. En fi, que al final la devoció i la por a Déu va impedir l’entrada d’idees protestants en contra del poder catòlic i reial. Però no sols de força espiritual es defensà l’Església i el regnes catòlics dels protestants, també de força militar.

Sota l’amenaça protestant calia reforçar els exèrcits catòlics. Espases, piques i armadures provenien de la indústria del ferro. Per aquella raó la Farga de Vila–rodona va esdevenir una indústria de gran activitat i beneficis a partir de l’any 1550. La fabricació de ganivets, punyals, espases i llances esdevenia fonamental per a aquella empresa de la guerra. De fet hi eren contractats 33 daguers i 9 ferrers, senyal de la gran demanda de material militar. També sembla que al poble de Vila–rodona li anaven bé les coses. Els registres que es conserven de l’època semblen confluir en una mateixa direcció, un augment evident de la població local. Segons els fogatges de 1553, o registre del nombre de focs per al pagament d’impostos, més els capbreus de 1568, o escriptura pública entre vasalls i senyors pel domini útil de cases o terres, i la llista del precepte Pasqual 1591, o llista d’ús parroquial per al control dels comportaments religiosos dels membres de la comunitat, la població de Vila–rodona va assolir aproximadament els 800 vilatans, el doble de feia uns quaranta anys. Tot i així les tres fonts no encaixaven a la perfecció senyal que molts habitants no ho declaraven tot per estalviar-se el pagament d’alguns impostos. De fet el bisbe, com senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona, cobrava els impostos de Vila–rodona sota una Església poderosa i àvida de noves terres. Per exemple l’any 1556 s’esdevingué un litigi per la propietat de la població veïna Rodonyà entre el noble Francesc Joan de Tamarit contra l’arquebisbe de Tarragona. Tot plegat, nobles, rei i Església pugnaven per mantenir el poder i les propietats en aquell marc de creixement. Però prop l’any 1560 aquell petit període de bonança es va truncar quan el regnat de Felipe II va decidir fer un gir, i sobretot a favor de la Inquisició amb més de 11.000 sentències. Del cert que a partir dels monarques de la Casa d’Àustria la Inquisició va gaudir d’un poder gairebé il·limitat fent dels segles XVI i XVII una autèntica etapa de terror. En allò la Inquisició hi veia una gran font d’ingressos gràcies a la confiscació de béns dels processats. Molts jueus conversos, així empaitats per la Inquisició, es feren contraris a la Casa d’Àustria. Però el gir de Felipe II no sols fou en contra dels semites. Una nova diana s'albirava a l'horitzó.

sábado, 11 de febrero de 2017

33. Vila-rodona entra a l'Edat Moderna

Tot i la millora del context general, l’amenaça de les epidèmies continuava oscil·lant sobre els pobles medievals. De fet l’any 1497 la població de Vila–rodona va quedar reduïda a uns 330 vilatans per causa d’una pesta. Normalment després d’un episodi de mortaldat la majoria de famílies es posaven a tenir fills per suplir la manca de braços. Així que els casoris i els engendraments degueren fer-se freqüents a finals d’aquell segle, però amb una novetat. Fins aquells moments les núpcies eren celebracions familiars privades fetes molt sovint a les llars. Ara però els casaments es començaren a fer a l’església i amb caràcter públic. Molt probablement la necessitat social de mostrar-se cristià davant una Inquisició que empaitava infidels va obligar a aquell nou costum. Tot i el possible rebrot de núpcies i naixements a finals de segle, Vila–rodona va quedar en nombres vermells de població. Dels aproximadament 1000 vilatans d’inici de segle en va perdre uns 640 per culpa de les guerres i les pestes. La població de Vila–rodona a les darreries d’aquell segle XV deuria ser d’unes 360 persones aproximadament. Aquell segle i l’anterior havien estat un llarg període de crisis coincidint amb l’establiment de la Petita Edat del Gel.

El segle XVI esdevingué el segle de l’entrada dels Àustries, una dinastia que tot i patir certs conflictes per les terres catalanes, al final acabà respectant els furs catalans. Mentre, Espanya conqueria els imperis Azteca i Inca tot explotant l’or d’Amèrica. Per desgràcia allò va minar la seva economia productiva ja que va preferir comprar moltes manufactures fora enlloc de potenciar la productivitat pròpia. Aquell fet va frenar totalment el pas del feudalisme a una economia de mercat. A més el dret a comerciar amb Amèrica no passà inicialment pels ports catalans. Tot plegat va provocar l’estancament d’una administració feudal de subsistència en l’entorn rural. Vila–rodona en va resultar un clar exemple. Aquell estancament va fer sorgir i fer créixer el bandolerisme. Nobles empobrits i contraris al rei, plebeus que patien les pressions fiscals o una barreja dels dos, inflaren el sac de bandolers que corrien pels camins i les serres catalanes. Tot plegat, estancament econòmic i bandolerisme varen potenciar les associacions entre pagesos per fer-se favors mutus i ajudar-se en cas de necessitat, les cofraries. Aquelles ja havien tingut el seu origen durant el segle XI sota l’aixopluc de l’Església. A Vila–rodona en foren molt conegudes les de Sant Jordi i la del Roser. Però no tot eren males noves per als camperols. L’absència de càrregues i delmes per al cultiu de l‘olivera feren que aquella gaudís d’una gran expansió durant aquell segle. Tot i això els hiverns continuaren sent força freds dins de la Petita Edat del Gel. De fet la productivitat d’aquella vila degué continuant sent baixa ja que la població no donava massa senyal de recuperació. Es calcula que durant l’any 1515 Vila–rodona tenia uns 400 habitants, pràcticament la mateixa població que feia vint anys. Ni la mort del rei Fernando II l’any següent ni la successió amb un nou monarca nét de l’anterior, Carles I, va fer que les coses milloressin massa en aquell 1516. Sols dos fets van evolucionar a grans passes durant aquell segle XVI. El primer el Reino de España i el segon el Reino de Dios. Fernando II deixà en testament una corona unida sota Carlos I. D’una franja al nord de la península arraconada per l’Islam durant el segle VIII, i que els gots anomenaven spanya, ara en sorgiria un regne fins avui dia. Però aquest reialme resultà un menú per a nens comparat amb l’altre, amb el de Déu. Un Concili ho canviaria tot.

jueves, 9 de febrero de 2017

32. A Vila arriben els Servites gràcies als Semites

Les necessitats de moneda del regne no s’aturaren ni abolint els Usatges ni venent propietats conquerides. Per una banda els Reis Catòlics s’havien endeutat molt amb la guerra de Granada, i per l’altra la Inquisició i els aldarulls populars feien pressió per tal que la corona prengués una decisió al respecte dels pocs jueus que quedaven. De fet fa feia dècades que l’antisemitisme havia fet fugir molts jueus de la península. Tot i així la Corona va fer els seus números i va adonar-se que li sortia profitosa l’expulsió total dels jueus. Amb aquesta acció s’assolien tres fonts d’ingressos, una la desaparició dels deutes contrets entre Reis Catòlics i prestadors jueus, l’altra els beneficis que obtindrien els reis venent els béns confiscats als semites, i per últim les taxes que imposarien als jueus per tal de poder marxar si es negaven a la conversió. I així fou que durant el 31 de març de 1492 els Reis Catòlics promulgaren l’edicte d’expulsió dels jueus deixant que la Inquisició entrés a formar part del poder. Aquesta ara perseguiria tota mena de causa semita per petita que fos. Al final uns 10.000 jueus marxaren cap a Àfrica i Orient mentre uns 40.000 es convertiren al catolicisme sota nous noms cristians. Normalment es feien batejar amb  el cognom del qui els apadrinava, amb el del bisbe de la diòcesi, amb el del senyor feudal o amb el topònim de la vila. La Inquisició però, no va parar de vigilar aquells conversos amb ganes d’enxampar i torturar aquell qui encara practiqués el judaisme. Els mètodes per a tal fita foren brutals i sense cap garantia processal: es potenciava l’abundor de delators gràcies al secret del seu anonimat, no es comunicaven els càrrecs als detinguts deixant-los en mans de la tortura, les confessions eren obtingudes sota el dolor i la mutilació, els béns dels condemnats passaven a enriquir la grassa Inquisició i Església, i finalment les cremes o humiliacions dels culpables eren executades en cridaneres exhibicions públiques, els anomenats actes de fe. Durant aquella dècada dels noranta, més de 3.000 persones foren condemnades a mort per la Inquisició a Catalunya. Per sort la meitat varen assolir fugir i sols foren cremats en efígie. En fi, que la Inquisició tenia sota el pànic als conversos. Aquests, a fi de dissimular llur fe, exageraven el seu cristianisme menjant porc a tort i a dret, rebutjant tot allò que semblés mínimament semita, o treballant fort el dissabte lluny del seu sabbat. Aquest últim fet comportà dues coses, una expressió catalana molt popular, fer dissabte, i les ostentoses matances de porc públiques de molts pobles. Un exemple d’això en foren les de Santa Coloma de Queralt on hi havia hagut un important call jueu.

La marxa de molts jueus va alliberar a molts dels deutes contrets, de fet ara Castella disposava d’una bona bossa de diners per a noves i arriscades empreses. Els portuguesos feia temps que navegaven descobrint noves terres i les cartes marines esdevenien gairebé secrets d’Estat. Castella no s’ho volia perdre i l’Atlàntic restava per descobrir. El viatge més emblemàtic fou el de Cristòfol Colom que arribà per primer cop a Amèrica aquell mateix 1492. El primer fou recolzat moralment i políticament per dos importants homes d’orígens jueus i amb família perseguida per la Inquisició. Ells foren Lluís de Santàngel, escribà, i Gabriel Sanchís, tresorer reial. Ells facilitaren el contacte entre Colom i els Reis Catòlics, i el primer va fer un préstec privat de 1.140.000 maravedís per al primer viatge. El segon fou sufragat àmpliament per la corona gràcies a les múltiples confiscacions de béns jueus (Forcano, 2014).

Mentre tot això bullia per Castella, i durant el mateix 1492, l'Església creixia sense la competència jueva. Moltes comunitats catòliques varen gaudir d'una expansió en divises, membres i convents. Vet aquí que els pares Servites, o Servents de Maria, varen poder establir una petita comunitat a l’ermita de Sant Llorenç de Vila–rodona. Aquella petita ermita d’orígens medievals havia donat tres coses a Vila–rodona, el primer nucli religiós, el primer monestir i el seu sant patró, Sant Llorenç. De fet avui dia, i cada 10 d'agost, Sant Llorenç regenta la Festa Major de Vila-rodona.

lunes, 6 de febrero de 2017

31. Vila-rodona perd la torre del castell

Durant l’any 1469 en Juan II va assistir a la boda del seu fill Fernando amb Isabel. Ambdós ben aviat esdevindrien els futurs Reis Catòlics unificant Castella i Aragó. De fet s’estava a les acaballes d’aquella guerra i calia signar la pau davant les despeses econòmiques que estava comportant. Hem de pensar que durant aquells períodes de guerra la pagesia catalana en patia les conseqüències. Les pèrdues de collites, la fam i la misèria també perjudicaven a la guerra, sobretot pels pocs impostos a recaptar i pel poc recolzament local a la guerra. De fet la pèrdua de braços per treballar la terra provocà una disminució de la producció agrícola regional. Per tant Vila–rodona va quedar mal parada davant el rei Juan II. De fet dels aproximadament 1000 habitants de principis de segle es va passar a uns 400 a finals del mateix. Per tant podem imaginar mals anys per als vilatans i sobretot per als remences. Finalment l’any 1472 se signà la Pau de Pedralbes atorgant una amnistia per a tots els convulsos i dictaminant acabada aquella guerra civil de deu anys.

Però no tot foren flors i violes. El rei Juan II va voler deixar ben clar qui havia guanyat durant aquelles batusses. Així fou que va ordenar una última sentència en contra dels derrotats. Les torres dels castells eren els símbols fàl·lics més evidents del senyoriu. A dalt d’elles hi onejava la bandera de la família. Deixar sense torre a un senyor feudal era una ignomínia tremenda. Vet aquí que Juan II va ordenar que fossin enderrocades totes les torres dels seus enemics com acte de deshonra. Vila–rodona, contrària a Juan II, deuria patir aquella ordre. Probablement fou aleshores quan fou destruïda la torre oval primitiva. L’actual, de base quadrangular, fou molt posterior.

Amb les torres d’homenatge dels enemics abatudes i amb aquells sota vassallatge, l’Església volia recuperar terreny. De fet, i a partir d’aquell moment, el monestir de Santes Creus començaria un llarg periple per poder recuperar les rendes perdudes durant la guerra. Cal recordar que la vila i el molí fariner de Vilardida continuaven sota la família noble dels Tamarit, cosa excepcional ja que la majoria de molins havien estat fonts rendístiques del Monestir de Santes Creus.

La guerra anterior va assentar les bases per a un nou regne. Set anys més tard d’aquell conflicte va morir Juan II i la corona va passar al seu fill Fernando II casat amb Isabel. Tot d’una Aragó i Castella restaven unides sota la dinastia dels Reis Catòlics durant aquell 1479. Isabel ho feia en representació de la Corona d’Aragó i Fernando en el de Castella. Entre ambdós regnes s’hi establí un pacte de respecte mutu a nivell de llurs monedes, lleis i institucions, però res d’unitat nacional espanyola encara. Si una nació és un conjunt d’humans amb una identitat cultural comuna, Espanya, com veurem, sempre va resultar una gran olla de cols. La unitat, quan va venir, ho feu més per les armes que per acords amb beneficis mutus, i tot per un territori ínfim inicialment. Fou quan les ordes de l’Islam van envair la península arraconant els gots en els Pirineus. D’aquell ofegat i petit territori els gots l’anomenaven spanya.

Tornant a Fernando II com a nou monarca, ell també passava a ser propietari de tot allò conquerit per aquella antiga guerra civil, inclòs el monestir de Santes Creus. El problema era que el rei necessitava virolles per a les seves empreses expansives, guerres i deutes. Així que l’1 de març de 1481, i durant una visita a Barcelona, es va vendre el Monestir de Santes Creus per 1000 florins. En aquell sentit la venda de propietats apropiades per conquesta era una manera molt ràpida d’obtenir divisa, quelcom equivalent a les actuals privatitzacions del govern. Una altra manera d’obtenir moneda, i amb l’Església en contra, fou la protecció que els Reis Catòlics exerciren sobre jueus i conversos que fugien del país davant la Inquisició. Els pocs semites que resistien concedien abundants crèdits a la Corona per tal de rebre d’aquesta certs privilegis i la protecció reial, quelcom paradoxal amb una Inquisició dotada cada cop de més poder per part dels Reis Catòlics i unes Corts Catalanes amb por que la Inquisició esdevingués una nova arma de l’autoritarisme monàrquic. Per desgràcia, tot aquell conjunt de diners semites no repercutien sobre els pagesos, els remences o els jornalers, ja que sols alimentaven la noblesa catalana o castellana. De fet tots aquells plebeus veien cada cop més retallada la seva situació en benefici dels senyors feudals i l’Església. Cal observar que durant la guerra anterior la pagesia catalana havia perdut molts braços per treballar la terra. Aquell fet, més la duresa dels hiverns de la Petita Edat del Gel, feia que les collites fossin migrades. La fam i la misèria entre la població camperola eren fenòmens freqüents. No fou gens estrany que en el 1484 explotés una nova guerra dels remences que fou brutalment reprimida i anul·lada en el 1485 a Llerona. Aquell cop però, i al final, les repressions militars passaren a una sentència. El rei Fernando II no va voler aixafar aquell moviment popular sinó que va voler donar-li una sortida legal. Cal tenir en compte que l’oligarquia catalana no feia massa temps havia estat vençuda per la castellana pel que els antics Usatges, lleis abusives sobre la pagesia catalana, eren vistos per Castella com uns privilegis dels nobles catalans a abolir. En el 1486 es va decretar la Sentència de Guadalupe, disposició del rei Fernando II que tancava les Guerres dels Remences. Amb aquella executòria s’oferia certs drets als pagesos i s’abolia els mals usos dels Usatges. Per una banda s’acabava la servitud dels camperols cap el senyoriu, i per l’altra es concedia als pagesos l’estabilitat en les terres que cultivaven. No obstant allò, el senyor feudal conservava la propietat de les mateixes. En fi, que el pagès de remença fou substituït pel pagès emfitèutic. L’emfiteusi consistia en un contracte d’explotació concedit al pagès i vasall amb la condició que aquell fes millores en les infrastructures dels béns atorgats. Totes aquelles mesures acabaren amb les revoltes remences provocant una etapa de pau i prosperitat amb cert creixement econòmic i demogràfic a Vila–rodona i a tot Catalunya (Comas, 2014).

miércoles, 1 de febrero de 2017

30. VILA-RODONA ENTRE CASTELLA I ARAGÓ

Molts pobres i pocs rics era la tonada de Vila-rodona per aquells temps. El nombre de parcel·les de la pagesia benestant estava entre les 6 i les 8, mentre que per damunt de 9 solien ser membres de la baixa noblesa i teixidors que sovint arrendaven les seves terres a altres pagesos. Els pagesos humils, els qui tenien menys de 6 parcel·les, sovint es veien obligats a vendre per assumptes de dot, deutes de llavor, o pagament de taxes. Però sobretot les vídues eren les que més es veien obligades a vendre al perdre el cap de família que portava les terres. En aquell cas els marmessors del testament, i com manava el costum, encarregaren moltes misses per als difunts. 

Cal aclarir que els marmessors eren persones nomenades pel mort per tal que vetllessin pel compliment del signat en el seu testament.
Aquell context de vendes de petits terrenys per necessitat era un clar senyal de la misèria que existia en aquella època, sobretot els horts. Aquelles parcel·les, les de regadiu, eren les que més es compraven o es venien. Tot i així, l’any 1429 el nombre de venedors va minvar força i d’horts se’n vengueren pocs. El fet fou que parcel·les més grans i extenses que la norma es posaren a la venda, senyal que alguns benestants de la Vila els calia més moneda que no terres. Causes? Males collites, falta de braços, endeutaments, molts difunts, o simplement que l’economia medieval fonamentada en la terra estava migrant a la derivada en el comerç i la moneda.

Fos com fos, molts burgesos forans vendrien les seves propietats de Vila–rodona per aconseguir divisa mentre que la classe pagesa continuaria malvivint castigada pels impostos, els Usatges i les males collites. De fet durant el 1445 una nova guerra dels remences va iniciar-se esclafada altre cop pels nobles. Apagada aquella, el bisbe de Barcelona no tardaria ni un any a decretar noves exigències en el seu senyoriu de Vila–rodona. Durant el  1446, aquell senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona, donà ordre que els camins fossin arreglats pels seus veïns, i que en cas de conflicte, fos el batlle i jurat de Vila–rodona qui designés obligacions. D’aquella manera el bisbe es descarregava de l’obligació del manteniment dels seus camins. Es feia obvi que la crisi catalana animava als senyors feudals a continuar delegant més despeses als seus súbdits. Tanmateix el gran creixement de la fira d’aquell poble feia també necessari l’ordenament de noves obligacions que havien de redactar els membres i prohoms del Consell General de Vila–rodona (Porta, 2014). Amb aquelles ordenances s’havien de tenir els camins nets, pinso per als animals firals, queviures per als visitants i espai repartit per als mercaders.

Però no tot foren imposicions amb benefici de pocs i en detriment de molts. Vila–rodona també decidia certes mesures en servei de la majoria. Durant l’any 1446 la Universitat de Vila–rodona va prohibir la connexió de les clavegueres i l’abocament de deixalles orgàniques a la sèquia. La intenció era òbvia, per tal de guardar la sanitat de l’aigua. D’altra banda, i per tal de prevenir la manca d’aigua als últims en regar, els d’Horta Avall, s’establiren torns de regadiu i sancions als infractors. Aquell problema afectava molt sovint a les hortes d’un lloc anomenat el Turell.

Però tota aquella situació d’ordre, acords i tranquil·litat anava a ser novament pertorbada a mitjans d’aquell segle. Per una banda la Petita Edat del Gel i per l’altra la crisi econòmica. La Petita Edat del Gel provocava fortes onades de fred hivernals en aquelles dècades. Allò deixava el camp glaçat durant certs mesos de l’any. Sota aquell context la productivitat agrícola havia baixat propiciant alguns anys de fam, malalties i morts. En fi, que el període de bonança climàtica de l’Alta Edat Medieval havia finat completament i ja no tornaria fins a mitjans del segle XX. Però a allò calia sumar-li la crisi econòmica que el territori arrossegava des de finals del segle passat. Fou normal doncs que davant la crisi agrària molts burgesos potenciessin el comerç en front de la terra. A més el comte de Barcelona feia uns anys que s’havia instal·lat a Nàpols deixant les seves obligacions en mans de segones persones. Amb tot aquell rerafons no fou gens enigmàtic que la societat es polaritzés encara més. De fet, i durant el 1452, varen sorgir dues faccions oposades, una pugna entre conservadors i progressistes

Els primers, anomenada la Biga, estaven formats per una oligarquia de nobles i alta burgesia que vivien de rendes. Ells defensaven el model antic de riquesa fonamentat en el senyoriu i la terra del qual vivien. Els segons eren mercaders reformistes, que sota el nom de la Busca, promovien el comerç com a font de diners. Els primers continuaven defensant el sistema medieval fonamentat en els feus i les propietats, mentre que els segons simbolitzaven la irrupció del nou futur comercial on les mercaderies i la moneda en serien la font principal de fortuna. En resum, aquells moments convulsos catalans representaven una nova crisi del sistema feudal preludi d’una gran tempesta que estava a punt de petar.

En 1453 la Busca va accedir al govern municipal de Barcelona imposant les seves mesures reformistes. La Biga s’hi va oposar frontalment ja que atemptava contra els seus interessos. Poc després, en el 1458, el rei Alfons expirà deixant el tron al seu germà Juan II. El nou monarca, qui era simpatitzant de la Busca, dels jueus i també dels remences, va despertar el recel dels nobles catalans i de l’oligarquia de la Biga. És a dir, el rei era més proper a la burgesia comercial, jueva inclosa, que als nobles catalans. Allò provocà que l’oligarquia catalana, la Biga, s’organitzés en contra de Castella i de Juan II. En el 1461 la Biga va recuperar el govern de Barcelona i va fer executar els dirigents de la Busca. Un any més tard, en el 1462, va esclatar una guerra civil entre els partidaris de la Busca i de la Biga. Un caos de faccions amb Castella, Aragó, França i Catalunya afegint-se al conflicte. Vila–rodona, per lleis de feia dècades, estava obligada a defensar la noblesa conservadora catalana i un dels seus baluards, Santes Creus. Sota aquella guerra, que duraria deu anys, Joanot de Martorell va escriure Tirant lo Blanc. Mentre, el rei castellà Juan II, es va haver d’enfrontar amb la Diputació General de Catalunya i amb els seus nobles de la Biga. I aquí va haver d’entrar Vila–rodona. Santes Creus es va mantenir fidel a la diputació i durant l’agost d’aquell 1462 en Juan II va ordenar l’atac i el saqueig del monestir. Però Vila–rodona, amb l’obligació de defensar Santes Creus sota el decret que Pere el Ceremoniós havia ordenat l’any 1375, va haver d’oposar resistència al rei Juan II. Així fou que durant el 1464 Alcover, Alforja i Vila–rodona es van declarar contraris al rei Juan II. Les dues primeres sucumbiren abans de la primavera pel que Vila–rodona restà com l’únic poble del Camp de Tarragona fidel als nobles catalans. Per aquella raó, i durant el març d’aquell any, aquell poble va rebre els atacs de Rodrigo de Rebolledo i després de l’arquebisbe de Saragossa, aliats ambdós de Juan II. L’arquebisbe ocupà el poble lluitant carrer per carrer però el castell se li resistí fent-lo abandonar. Al final, i un any més tard, Vila–rodona va caure sota les ordres de Rodrigo Rebolledo poc abans del setge de Barcelona. Així que durant el mes de setembre d’aquell 1465, i gràcies a la caiguda de Vila–rodona, el monestir de Santes Creus passà novament a mans de Juan II de Castella. Amb Barcelona i Santes Creus sota el seu control, anava sent hora de crear una unitat de corones més estable entre Castella i Aragó.