sábado, 28 de enero de 2017

28. L'ENFONSAMENT: VILA-RODONA A FINALS DEL XIV

Tot el context anterior semblava vaticinar el que estava a punt de passar: l’enfonsament. L’any 1387 Pere el Ceremoniós va expirar amb tots els deutes pendents. El seu successor, Joan I, no va poder fer front a la despesa de tants exèrcits, dominis i obres públiques, i la pèrdua de molts territoris pel Mediterrani fou un fet. L’Església tampoc ho va tenir fàcil i començaren els arrendaments de propietats per tal de resoldre la seva penúria econòmica. El monestir de Santes Creus, per exemple, no en fou excepció i un any més tard, en el 1388, va iniciar les gestions pertinents. Així fou que el seu abat, Andreu Porta, i el cellerer major, Guillem Rener, determinaren arrendar a Pere Rener, suposem familiar del segon, gran part de les terres dels voltants. La necessitat de virolles feia necessari el lloguer. Mentre, pel Mediterrani oriental, aquella crisi també va comportar les seves conseqüències. Els mercenaris Almogàvers ja no podien rebre el recolzament d’antany i la caiguda de l’expansió catalana també va trobar en breu la seva desfeta. Durant el 1390 el ducat de Neopàtria creat pels Almogàvers desapareixia per sempre més.

Potser la gran marxa de jueus que feia dècades s’estava produint, més l’antisemitisme de la Corona, va matar la gallina dels ous d’or, és a dir, la manca de diners que abans molts prestadors jueus subministraven a la corona ara es feia palès significativament. La conseqüència més alarmant d’aquest antisemitisme foren els fets de l’estiu de 1391. Les males collites, la pesta i les taxes abusives feien que molta pagesia malvenia els seus béns a compradors sovint jueus. Sumant a això la pressió de l’Església que culpava als semites de totes les desgràcies, l’odi acumulat dels plebeus contra els jueus va esclatar. Durant el 1391 multitud d’atacs s’esdevingueren contra el calls jueus de la corona. Els barris jueus de gairebé totes les urbs del regne foren arrasats deixant tocat de mort el judaisme a Catalunya. De fet, i davant la pressió de molts assassinats, molts jueus, o fugiren a l’estranger, o es convertien al cristianisme per a salvar la pell. Al final de tot allò quedaren molt pocs jueus per Catalunya i els ingressos de la Corona se’n ressentiren. Els posteriors intents de reconstrucció d’alguns calls mai assoliren el seu objectiu. Tot i l’oferta, per part d’alguns nobles, de privilegis, taxes eximides i seguretat judicial als seus jueus, va ser impossible refer les anteriors comunitats semites. La decadència demogràfica, intel·lectual i professional dels jueus era irreversible i ara l’Església se n’aprofitaria al màxim.

Però entre tant descontent, crisis i usura, una cosa bona va arribar aquell mateix 1391 a Vila–rodona, i és que mancant jueus s'havia d'activar l'economia amb noves idees. De fet moltes viles ja havien rebut aquell honor que potenciava la seva riquesa i poblament. En foren exemples durant aquell segle XIV Verdú, Vielha, Albiol i Cervera (Torra, 2014). Ara corria l’any 1391 quan el rei Joan I va ratificar la seva protecció en la celebració de la fira de Vila–rodona, celebració la qual començaria després de Tots Sants per durar un total de quinze dies. Aquell nou permís implicaria quatre coses per al poble: la primera l’alegria dels vilatans que ho rebrien com un gran esdeveniment, la segona una atracció per a nous pobladors, la tercera un gran nombre d’accions comtals per tal de protegir camins i serveis per als assistents, i la quarta una bona entrada de divises al terme. Una de les activitats més lucratives, i raó fonamental d’una fira, era la compra i venda d’animals. De totes aquelles transaccions la universitat també en cobraria tributs. Mentre els vilatans també n’obtindrien riquesa amb la venda de productes, o amb l’oferiment de serveis als visitants. No fou fins els 1393 que consten les primeres ordenacions reials per tal d’atraure assistents a aquella fira tot regulant-ne accessos, logística i serveis. I era la universitat i el seu batlle, Ramon Domenge, qui sota el vist i plau del senyor feudal, el bisbe Ramon d’Escala, havia de fer complir aquelles ordres per tal que hi hagués els camins nets, pinso per als animals firals, queviures per als visitants, jocs i daus regulats, estafadors multats, exhibits i assotats, i finalment espai ben repartit per als venedors (Saumell, 2014). En el cas dels comerciants del producte estrella, el bestiar, i per raons de superfície, no podien concentrar-se a la petita plaça del poble, l’actual plaça Vella, sinó que se’ls derivava a un espai molt més ampli, ventilat i ben comunicat amb Barcelona, la banda de llevant del castell. Aquell camí és avui dia part de l’actual carretera de Can Ferrer. El costum de fer la fira en aquell indret va durar fins que les bèsties van ser substituïdes pels tractors. Fou a mitjans del segle XX que amb l’entrada de maquinària agrícola desaparegué la fira a dalt del castell per passar a l’actual plaça dels Arbres.

La proliferació de fires durant aquell segle XIV era l'altra banda del mirall de la migració dels jueus. Del cert que amb menys jueus injectant capital a la Corona calia buscar noves formes que aportessin comerç i impostos al comtat (Forcano, 2015). El recolzament a les fires locals va poder ser una de les maneres. Aquell context antisemita creixia cada dia més i ara anava a augmentar altre cop en breu. Tres anys més tard, en el 1396, el rei Joan expiraria passant la seva corona al seu germà, Martí I l’Humà, l’últim dels comtes catalans. Poc després la Corona d’Aragó passaria a Castella i amb allò a un major antisemitisme per a Catalunya. Castella esdevindria més terra d'emocions que no pas de raons.