sábado, 14 de enero de 2017

20. VILA-RODONA, NOM NO OFICIAL AL XII

Davant tot aquell context de pau, regadius, molins i farga no fou estrany que molts volguessin poblar Vila–rodona. De fet el 22 de març de 1190 la Seu Episcopal de Barcelona, i sota el bisbe Ramon, atorgà la carta de població d’aquell poble sota el nom de Vila del Castell Creixent (Castelli Crescentis), nom el qual indicava quina era la percepció del bisbe d’aquella localitat. Davant la disponibilitat d’aigua, molins, muralla i farga, el bisbe no regalava el poblament. De fet aquella nova carta implicava fortes pressions fiscals i jurídiques sobre els pagesos de Vila–rodona. Tot plegat era senyal que les millores productives endegades havien de comportar importants beneficis als nobles. Així fou que sota aquell nou contracte sorgiren per Vila–rodona els pagesos afocats i els pagesos de remença. L’afocat podia marxar del predi o possessió sense redimir-se, el remença no ja que restava lligat a la terra. L’afany dels nobles per a obtenir més i més beneficis dels plebeus també s’observava en els contractes de les fargues. La de Vila–rodona pertanyia al bisbe de Barcelona, Ramon, qui la tenia en donació a Pere Fabra a canvi de la meitat de tot allò que es treballés en la ferreria.

En conjunt aquella fi del segle XII esdevenia un context de fortes pressions fiscals, jurídiques i laborals que també patiren els pagesos de Vila–rodona. De fet el poder feudal, noble o eclesiàstic, s’estava imposant amb fermesa a dos nivells, restant-los llibertat i obligant-los a noves tasques, i tot allò en benefici del senyor feudal. Tot plegat era entès com un feina a complir davant la classe superior dels nobles. És a dir, els plebeus se sentien inferiors i obligats moralment a obeir les condicions pactades. O dit d’una altra manera, l’aristocràcia havia aconseguit ser vista com un model ètic i social superior. Allò els regalava la total capacitat d’impartir el poder mentre que els plebeus es creien mancats de l’aptitud per a governar. Aquell context va propiciar que els nobles s’ensenyorissin oblidant els codis morals que els havien de fer mereixedors de llur estament. Si abans, per exemple, l’ordre de cavalleria havia de complir el celibat, ara s’ho saltaven. O si abans calia cultivar la lectura i el coneixement, ara preferien més batallar que simplement saber llegir i escriure. Per tant els coneixements, els textos i la religió restaren en mans eclesiàstiques durant uns quants segles, una església que esdevingué la gran educadora de nobles i plebeus, és a dir, els imposà la seva convicció del món ampliant alhora el seu poder en contra competidors com jueus, musulmans o altres nobles. Tot i així, i donat l’alt nivell cultural, tècnic i lingüístic de molts jueus, aquests accedien fàcilment a alts càrrecs de la cort o com a funcionaris de molts nobles. A més, i a diferència dels cristians, els jueus practicaven una major higiene corporal, una altre senyal dels seus majors coneixements sobre la salut. De fet els metges jueus eren ben reconeguts davant el desastre dels cristians (Forcano, 2014). No obstant això, l’Església no parava de prohibir la consulta a aquests facultatius tot i que molts papes, bisbes i prelats tenien privadament metges semites.

Independentment dels afers mèdics anteriors, de les condicions de les cartes de poblament abans indicades, i de la prepotència dels nobles, Vila–rodona continuà sent un destí desitjat per molts plebeus. Arribat el 1192, any durant el qual s’incorporà el Pallars Jussà a la corona d’Aragó, el bisbe de Barcelona va emetre una nova carta de poblament per a Vila–rodona, senyal que la vila del castell creixent seguia en bona línia i que moltes terres restaven disponibles, potser les malvengudes per molts jueus en la seva hègira cap als seus calls a les ciutats.

Dos anys més tard, en el 1196, va morir el comte Alfons I passant la corona a Pere I el Catòlic. Sols un any més tard s’escriuria un dels primers documents en català avui dia conservats, les Homilies d’Organyà. Cal indicar que la majoria de documents oficials als quals s’ha fet referència, es redactaven en llatí quedant el català com a llengua popular del territori, com a sermo vulgaris. Les misses es feien en llatí però ja pocs plebeus i nobles guerrers l’entenien. Aquelles misses a Vila–rodona es feien en una modesta església romànica situada entre l’actual Plaça dels Arbres i sota l’actual temple. Hem de suposar que aquella antiga església era d’una sola ala amb un porta lateral orientada al sud i amb un absis encarat a llevant. Així ho semblaren indicar els fonaments apareguts i fotografiats durant les obres de pavimentació de la Plaça dels Arbres l’any 1985 (Arxiu Santesmases-Rabadà). En concret es va catalogar una paret d’orientació nord sud que en seria l’oposada a l’absis. Les parets laterals s’endinsaven sota la capella actual. Al voltant d’aquella esglesiola s’hi situava el cementiri medieval. De fet, multitud de restes humanes foren exhumades durant les mateixes obres de 1985. Aquella necròpolis s’estenia fins davant mateix de l’actual Ajuntament. Tanta extensió sols responia a un causa, el gran gruix de difunts que en breu hauria de soterrar. El període de fort creixement demogràfic iniciat prop el 1175 s’aturà a finals d’aquell segle (Comas, 2014). Potser el pas d’aquella segona meitat de segle càlid a uns hiverns força més freds hi tingué relació. L’anomenada Petita Edat del Gel enlairava el seu primer teló.