viernes, 13 de enero de 2017

19. LA SÈQUIA DE Vila–rodona. ELS ORÍGENS

Calien molts diners per a portar l’aigua fins Vila–rodona. Per desgràcia aquestes divises ja no podien ser prestades entre cristians. L’any 1179 el Papa Alexandre III dictaminà penes d’excomunió a tot cristià que fes usura, és a dir, que prestés diners amb interessos. Allò es fonamentava amb l’Evangeli de Lluc (6, 35) on diu que feu bé i presteu sense esperar res. Si els cristians no podien finançar obres, qui ho faria? Doncs allò deixà la porta oberta a una ètnia que cada cop quedaria més separada del món medieval cristià, els jueus. Aquests no dubtarien en tot el futur que els quedava a esdevenir financers enriquint-se amb elevats interessos a cobrar. A partir d’ara molts jueus es convertirien en grans fortunes, i molts en addictes al joc. Potser per a protegir-los, o potser per aïllar-los més, aquell mateix any, el 1179, el III Concili del Laterà obligà als jueus a viure en barris propis, els calls jueus, separant-los dels seus conciutadans cristians (Forcano, 2014). Allò provocà que els jueus que continuaren vivint isolats en masies i medi rural patissin una forta amenaça. La conseqüència fou evident, malvendre les propietats rurals per dirigir-se als calls de pobles i ciutats com els de Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Valls, Vallmoll, Sarral, Tarragona, Barcelona i d’altres. Així doncs la Corona va promoure que els jueus es fessin prestadors a canvi però de fortes taxes que cristianament pagaven a la Cort. Això provocà que cada cop els jueus tinguessin més i més privilegis emparats pel comte de Barcelona i els seus nobles. El problema era que l’Església no en veia ni cinc dels semites i feia temps que els hi tenia ganes. De fet aquests es farien força poderosos econòmicament esdevenint una clara competència en contra de l’estament eclesiàstic. Tot allò desembocà en una sèrie d’hostilitats en contra dels jueus que desembocarien en freqüents atacs al calls jueus. Molt sovint aquests serien simplement per esborrar i cremar les llistes de deutes i deutors. L’Església, d’aquella asalts, n’instigà uns quants.

Lluny de la vall del Gaià, i arribat també l’any 1179, fou signat el tractat de Cazola renovant el de Tudellén. En aquell nou pacte el rei de Castella renunciava a València i Dènia mentre el d’Aragó a Múrcia. Com a conseqüència d’allò Castella s’expandiria pel Guadiana i pel Guadalquivir mentre Aragó ho faria pel Llenguadoc occità, pel Rosselló, pel sud dels comtats i per l’oest de la Mediterrània. És a dir, que la vall del Gaià restaria allunyada de conquestes militars i d’amenaces infidels. Allò va possibilitar un important quadre de millores per a Vila–rodona. L’any 1188, i amb la finalitat de fer desaparèixer els impostos que el monestir de Santes Creus pagava al bisbe de Barcelona per la Vinya dels Tallers, es va buscar un acord entre ambdues parts. D’allò en sortí la carta de concessió de pas de rec de l’aigua de Santes Creus cap als molins i hortes de Vila–rodona (Comas, 2014). A canvi d’allò però, s’havia d’extingir l’impost anterior. Fou durant l’octubre de 1188 que el bisbe de Barcelona, Bernat de Berga, i l’abat de Santes Creus, Hug, signaren aquell acord. Allò en breu permetria la construcció de la sèquia que portaria l’aigua des de Santes Creus fins a Vilardida passant per Vila–rodona, uns 8.849 metres de canalització. Per tant, i durant aquell final de segle, la pau i les millores fruïren pels voltants de Vila–rodona. Hem de suposar que qui va finançar el projecte fou capital jueu ja que els cristians tenien prohibit el préstec de diners. Fos com fos, aquella obra aportà aigua a tres estructures fonamentals del terme: els molins, la farga i les hortes. El primer esdevindria la forma més important de renda del senyoriu ja que tota la pagesia hauria de pagar per utilitzar-los. El segon, la farga, resultava fonamental per a la fabricació d’eines de camp i d’armes de guerra. El tercer es basava en el dret de regar les terres circumdants a la sèquia si es complien dues condicions. La primera que el molí restés ben proveït d’aigua, i la segona, que el canal romangués en bones condicions. De tot allò n’eren responsables la pagesia usuària del regadiu. Gràcies a aquella possibilitat de poder regar, l’expansió de molts horts pel terme de Vila–rodona s’esdevingué un fet molt positiu. Però la sèquia tenia un greu problema, una murga que tindria conseqüències durant tot aquell mil·lenni i el següent. La dificultat era el seu substrat geològic. Això es faria especialment ben palès al nord en un lloc anomenat la Trona. Allí sorres i argiles eren soscavades pel riu Gaià. De tant en tant, aquells materials eren arrossegats per pluges, torrents i pendents taponant la sèquia (Rubió, 2007). I vet aquí per què el bisbe, senyor jurisdiccional i baró de Vila-rodona, havia acordat que els pagesos havien d’escurar i mantenir la canalització en òptimes condicions. En fi, que el molí i tota la maquinària hidràulica bisbal rendirien sota l’interès de l’aigua per a regar. Però el pitjor problema vindria uns segles més tard al meandre de l’esmentada Trona, un exemple que ja detallarem conseqüència de tot l’anterior.