miércoles, 24 de mayo de 2017

69. Llops a Vila-rodona sota el Trienni.

Tota la malastruga anterior va canviar durant el 1818. Si durant els quatre anys anteriors els casaments havien estat esquifits, ara assolirien els 18. Un bon any agrícola més totes les parelles que encara no s’havien casat, deurien provocar aquella puja. Per tant, i durant aquella anyada, moltes nits foren de mel sota l’udol d’alguns llops despistats. Molts d’aquells baixaven després de la posta per menjar les deixalles de cabrits o xais escorxats. La foscor de Vila–rodona els ocultava dels caçadors. Però val a dir que aquelles bèsties tenien els dies contats. Durant el 1818 es va inventar l’estricnina, un potent verí que es faria servir, entre d’altres, per a l’extermini del llop. En fi que aquell tòxic va esdevenir el llop dels llops.

Però si el 1818 havia estat any de Déu, el 1819 ho fou del diable. Sols veure el nombre de difunts, 91, es veia que s’estava molt per sobre dels 66 de mitjana. A més la gran majoria d’ells foren nens petits, si més no així ho indica la mitjana d’edat de tots aquells morts, 11 anys. Probablement fou un any de males collites, d’epidèmies o de tot plegat. Allò es va fer especialment evident durant les infeccions d’aquell estiu. De fet l’agost d’aquell any fou el de més morts de tot el segle, uns 29. En fi, que aquell 1819 fou anyada de moltes vídues que impulsaren molts casaments, unes 24 celebracions. Cal aclarir que quan algú enviudava, el compromís i les noces no tardaven pas massa. L’obligació d’agombolar fills, terres i casa empenyia doncs al casament. D’altra manera els llops de la vida l’engolien a un en la foscor perpètua. Aquell món no era un espai d’emocions romàntiques sinó de raons pràctiques.

El rei Fernando VII, tot i els seus intents absolutistes, no va poder imposar-se del tot. La raó fou que va trobar molts opositors defensant la constitució liberal que ell havia abolit. Al final, i a contracor, va haver de baixar del burro. Així fou que durant el 1820 acceptà aquella constitució i va començar l’anomenat Trienni Liberal. Aquell nou marc polític empaitava en certa manera les fites assolides per la Revolució Francesa. Entre aquelles hi havia l’abolició dels senyorius d’origen feudal i la Inquisició, la regulació de les propietats eclesiàstiques i la difusió del coneixement de la Il·lustració. En certa manera Fernando VII estava fent un pacte a l’anglesa on, sense deixar passar la guillotina pels Pirineus, pactava amb els poders del moment, els liberals. Tot i així la guerra pel poder va aparèixer quan els partidaris del rei començaren a atacar als liberals. Aquí l’església va tenir un paper important ja que es declarà a favor dels monàrquics i va decretar l’epidèmia de febre groga del 1821 i la sequera del 1822 com càstigs de Déu per recolzar als liberals. Vila–rodona en va patir aquelles profecies amb un rector que anomenava “els seus”, els reials, quan aquells feien incursions pel poble. De fet els vilatans es mostraven força anticlericals i defensors dels liberals (Santesmases, 1984 & Arnabat, 1998). Un raó, entre d’altres, era que estaven farts d’haver de pagar els impostos eclesiàstics com el delme o la primícia.

Però no sols Vila–rodona defensava la causa liberal, també altres poblacions ho feien. De fet la comarca semblava dividida entre dues zones ben diferenciades, la part meridional i oriental més a favor dels reials, i la part occidental de tarannà més liberal. La primera fou la regió més castigada per la crisi agrària d’inicis de segle amb pobles com Vallmoll, Vilabella, Bràfim, Montferri o Masllorenç. Cal recordar que del 1816 al 1835 es va patir una gran crisi de preus agrícoles a nivell de tota Europa (Paz i Rico, 2008). La segona fou la regió més connectada a l’expansió inicial de la vinya, de la comercialització del vi i sobretot de la venda d’aiguardent. En foren sobretot les poblacions de Valls i Vila–rodona que s’alimentaven del comerç. De fet distribuïen llurs begudes espirituoses a través dels mercats de Tarragona, Reus i el Penedès. Òbviament aquell món comercial desitjava deslligar-se de nobles, església o d’altres estaments de poder. Per aquella raó, la mercantil, tots aquells cinc municipis foren els més antisenyorials, antifeudals i antireials. És a dir, que Tarragona, Reus, Penedès, Valls i Vila–rodona es mostraren clarament liberals en contra la resta que encara creia en Fernando VII i el seu senyoriu. En certa manera els liberals defensaven la nova societat comercial i els reials les escorrialles del feudalisme.

Però aquell Trienni Liberal no regalà bonances a Vila–rodona. Els anys 1820 i 21 foren anyades de molts morts. Durant el 1820 en foren 91, la qual cosa fou contrarestada amb molts parts, uns 101. A l’any següent, el 1821, expiraren 74 persones i els parts tornaren a sovintejar. A Barcelona per exemple es va passar de 140.000 habitants a 116.000. La raó de tants traspassos fou la febre groga ja esmentada pels camps catalans. Allò va fer augmentar el nombre de vidus i vídues que alhora feren créixer els casoris amb uns 19 durant el 1821, el doble que els 10 de mitjana.

Mentre durava la tragèdia d’aquella febre groga, les Corts espanyoles van decretar la Llei de Reforma Eclesiàstica que obligava a la reducció dels convents a Catalunya, és a dir, es començaven a expropiar algunes propietats eclesiàstiques. Conseqüència d’allò en fou la marxa d’alguns frares Servites del convent de Vila–rodona. Alguns d’ells es dirigiren al de Sant Boi i d’altres restaren a cases del poble. Tot i allò, el convent no va quedar tancat i barrat. De fet els Servites romasos a Vila–rodona feien missa al convent amb un alt índex de feligresos, si més no més alt que el del rector vigent, en Vicenç Morer. La raó semblava ser tot el seu tarannà ja descrit, més la seva clara orientació reial davant un poble liberal. Un exemple d’allò en fou la constitució liberal. En aquella època el mossèn havia d’incloure en els seus oficis l’explicació d’aquella. El problema era que Vicenç Morer es mostrava contrari a aquella. Allò prou que es notava durant les seves homilies. La mostra era que en Morer en feia sorna i menyspreu durant aquelles. De fet va llençar alguns exabruptes al respecte durant alguna de les seves misses. El llop no era mort. L’Ajuntament, de tarannà liberal, va denunciar aquelles accions al govern pertinent (Santesmases, 2007).

Sota el context d’aquella Llei de Reforma Eclesiàstica moltes poblacions hi veieren la fi del jou eclesiàstic. Per aquella raó, i durant l’abril d’aquell 1821, el consistori de Vila–rodona, i molts altres, van enviar a través de la Diputació catalana un escrit a les Corts espanyoles. En aquella petició es reclamava l’abolició dels últims llops, els senyorius als quals els pobles havien de rendir impostos sense rebre gaire a canvi. En el cas de Vila–rodona era el rector, el bisbe i la seva seu episcopal a Barcelona. Finalment les Corts aprovaren un decret favorable als pobles i els senyorius foren abolits. Suposem que allò es va celebrar per Vila–rodona, tot i que no va agradar a mossèn Vicenç Morer que va continuar fent exabruptes davant els feligresos. De totes maneres poca gent anava a les seves misses. Consta que abans de la seva arribada hi assistien unes dues-centes persones, però a partir de l’arribada d’aquell rector el nombre va minvà fins a uns vint-i-cinc parroquians. Això sí, quan la missa la feia un pare servita, la cosa augmentava dràsticament. Era clara doncs l’antipatia dels vilatans envers a mossèn Morer. El poble menyspreava clarament al rector per la seva corrupció en els comptes, cobdícia en els cobraments religiosos, ineptitud per la seva manca de gambals, vagància en les seves funcions, tarannà antiliberal i el seu afer amb la majordoma. Tot plegat va implicar la baixa religiositat dels vilatans d’aquella època i de posteriors.

Però ara els vilatans veien guanyada una batalla contra els impostos eclesiàstics i una oportunitat per alliberar-se del senyoriu feudal, del bisbe de Barcelona. Deslligats d’aquell llast podrien gestionar les terres i comerciar amb més llibertat. No obstant allò, el rei d’Espanya tenia l’última paraula i aquesta no seria agradable.



martes, 23 de mayo de 2017

68. Vila-rodona i l’afer del seu mossèn

Durant l’any 1815 es va tramitar un segon expedient al mossèn Vicenç Morer de Vila–rodona. Les raons? Dons foren tres. La primera per tractar amb males maneres als seus parroquians. La segona per no realitzar molts dels serveis eclesiàstics. I la tercera pel menyspreu al vicari. De fet el rector i la majordoma, que gaudien de bones viandes, feien passar gana al vicari. Semblava com si els fes nosa per la rectoria, com si dos són companyia però tres multitud. Si més no, així ho indicava la fam que l’imposaven, una fam que ja havia fet fora a algun que altre vicari abans. Cal afegir que la filla del corrupte Marrugat, na Lluïsa Marrugat, n’era majordoma i que feia i desfeia per la rectoria com si fos la seva llar. Es deia que ella dominava al mossèn obtenint-ne beneficis econòmics, practicant petits furts i maltractant els vicaris en tracte i alimentació (Santesmases, 2007). Era obvi que na Lluïsa no volia tenir vicaris per casa i així poder campar a les seves amples amb el rector. Per aquella raó feia passar gana a tots els vicaris que anaven passant per Vila–rodona. Semblava doncs molt plausible que entre mossèn i majordoma hi havia més que un relació professional, o si més no, així anaven creixent els rumors al respecte. Per aquella raó, i al final, la seu episcopal va ordenar al mossèn Morer que separés a la majordoma de la seva habitació i de la rectoria per al bon govern, pau i tranquil·litat dels vilatans. Tot i així, la nova majordoma, Maria Gavaldà, va acabar fent el mateix que la primera adquirint el mateix tarannà que la Marrugat.

Independentment dels afers de la rectoria, una de les accions que va realitzar el mossèn va tenir benefici per al poble. Durant el març d’aquell 1815 la sequera estava malmetent la collita. Per aquella raó s’organitzaren diferents dies de rogatives per tal de fer ploure. Els sortilegis foren pregàries, dir rosaris i fer una processó amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites. Així s’invocaven moltes rogatives per tal que Déu intercedís en contra de les inclemències climàtiques. Una rogativa era una oració pública per demanar a la divinitat pertinent el remei a una necessitat greu. Quan es produien sequeres extremes se solicitava el servei de la comunitat eclesiàstica per a una rogativa pro pluvia, o ad petendam pluviam, i quan es volien aturar les plujes torrencials es feia la pro serenitate. Tot plegat un costum que tenia arrels medievals i que a Vila s’invocava en l’ermita de Sant Llorenç, prop d’on avui hi ha el convent dels Servites. Fos com fos, aquell març de 1815 va començar a ploure durant la primera rogativa i aquell any, a dir pels escassos difunts, uns 35, s’hi deuria donar bona collita. Suposem per tant que la invocació va trobar bon destí. De fet el creixement anual de la població fou positiu amb 51 habitants de més, tot i el migrat nombre de casaments, uns 7. No obstant allò, les noces farien en breu com un pèndol, és a dir, amunt i avall.

Durant el 1816 va continuar el baix nombre de noces amb sols unes 8 celebracions. El normal era que després d’un any de pocs casoris, i com havia estat l’anterior, el següent se’n celebressin forces. Però aquell 1816 fou migrat de matrimonis. Probablement aquell fet denotava una crisi en la dinàmica vilatana. La preparació d’una boda, la dot i demés implicava fortes despeses que aquell any l’agricultura no va poder sufragar. De fet aquell 1816 va patir de males collites per tot el món i una baixada de preus agrícoles a tota Europa (Paz i Rico, 2008). Alguns analistes en donaren la culpa a la gran quantitat de cendres que dispersaven la llum solar del planeta. Fins i tot feren minvar la temperatura provocant un estiu fred i amb algunes nevades per Europa. La causa d’aquella pèrdua de llum solar n’havia estat una brutal explosió l’any passat al volcà Tambora d’Indonèsia. Però no sols el 1816 fou migrat de llum solar ja que durant el 1817 les males collites continuaren. A Vila–rodona, a més, la primavera va patir sequera. Així fou que s’organitzaren rogatives i diferents processons per pluja al mes de març (Santesmases, 1984). Però la cosa, i a dir pels molts difunts joves, no va resoldre’s. La mitjana d’edat dels 52 morts enregistrats fou de 12 anys, molt per sota la mitjana de 20. Allò indicaria que molts infants varen morir per mal nutrició i infeccions. Les dots tampoc semblaren fruïdes aquell 1817 ja que el nombre de noces fou molt escàs, unes 6. Per tant tot semblava indicar un mal any amb un creixement anual de sols 28 habitants.


sábado, 20 de mayo de 2017

67. Vila-rodona caserna militar

Mentre l’amenaça francesa continuava planant sobre el terme, les tropes espanyoles varen iniciar accions per foragitar a les napoleòniques. Així, i durant el juny de 1811, es va establir un quarter general de tropes nacionals al castell de Vila–rodona. Per fora s’hi veurien els moviments d’uns 5000 soldats i de 700 cavalls. Davant aquella protecció, molts habitants de Vilabella, la Riera, els Pallaresos i Bràfim vingueren a viure a Vila–rodona, un fet que va fer elevar el nombre de casaments, uns 20, per sobre de la tendència d’uns 10 anuals.

Però tot i la protecció militar a Vila–rodona, els recursos no vingueren amb ells i la guerra va continuar fent estralls. Durant l’estiu de 1812, i si al juny la falç al puny, aquell mes va segar unes 31 vides. De fet el creixement vegetatiu d’aquell 1812 fou un dels més negatius. Al final Vila–rodona va quedar amb uns 104 habitants de menys, més del 10 % de la seva població. Així doncs la guerra, la misèria i la fam provocaren molts morts durant aquell any. Foren un total de 166 difunts, cent més del normal, amb una mitjana d’edat de 28 anys, molt per sobre dels 20 normals. En fi, que molts adults patiren la guerra, la fam i les epidèmies.

Però aquella guerra estava a les acaballes i el rei borbònic espanyol no tardaria a tornar. Tot i allò, i en absència de Fernando VII, els polítics espanyols crearen unes corts a Cadis per redactar una constitució moderna, il·lustrada i avançada a l’Espanya d’aleshores, la Pepa. Vet aquí per què va passar el que va passar. Durant el 1813 va tornar el rei borbònic Fernando VII, assassí en sèrie per cert. Sols arribà, i aclamat pel poble, va abolir la Constitució dels il·lustrats de Cadis, la Pepa, instaurant un govern absolutista. Si abans de l’arribada del monarca molts havien cridat, Viva la Pepa, ara haurien de cridar, Viva el Rey.

Però el context absolutista de Fernando VII es trobà amb moltes colònies espanyoles perdudes, molts opositors a la seva política i un país depauperat per la guerra. Per exemple a Vila–rodona el creixement vegetatiu continuava negatiu i catastròfic. Aquell any la pèrdua neta d’habitants assolí els 105 habitants de menys (Santesmases, 1984).

Però un altre problema eren les tropes franceses que encara romanien a Catalunya. De fet fins que Napoleó no fou derrotat pels russos l’any 1814, les seves tropes no es retiraren. A partir d’aquell moment s’esdevingué la desaparició de la guerra i amb ella de nou la pau i la prosperitat. Aquell 1814, i després d’anys de creixement negatiu, Vila–rodona va augmentar la seva població en 34 habitants. Posteriorment, del 1814 al 1816, la població de Vila–rodona va continuar creixent amb uns 100 habitants de més. Tot i així el nombre de casaments per falta d’homes fou dels més baixos del segle, sols unes 3 noces en el 1814. Potser hi havia força amistançaments per Vila–rodona sense enregistrament. Un d’ells era el bàsic, qui casava als nuvis.

miércoles, 17 de mayo de 2017

66. Un capellà corrupte a Vila-rodona i la Guerra del Francès

França havia fet la seva revolució tallant molts caps amb la guillotina, però no va tenir en compte als militars en la mateixa. Així fou que Napoleó va pujar al poder amb ganes d’expansió per Europa. En un tres i no res les seves tropes s’instal·laren per arreu. Arribats a Espanya la corona espanyola va cedir el tron. Fou durant el 1808 que el borbònic Carles IV va cedir el seu càrrec al germà de Napoleó, Josep I Bonaparte. Mentre Fernando VII, hereu legítim de la corona espanyola, es traslladà a París per gaudir d’unes vacances. Tot i allò, la versió oficial fou que l’estat napoleònic l’havia raptat. A partir d’aquell moment, i fins a les acaballes de 1812, s’esdevingué l’anomenada Guerra del Francès, un conflicte on els màxims perdedors foren els pagesos (Santesmases, 1984). Amb les tropes napoleòniques per terres catalanes les violacions, saqueigs i assassinats corregueren com la pólvora. Però calia afegir a tot allò dues xacres més. La primera la manca de cereal que els robatoris de les tropes provocaven. I la segona, les epidèmies que els soldats escampaven per entre una població mal alimentada. Senyal de tot allò la tinguérem a Vila–rodona on la natalitat va caure sota mínims i la mortalitat, adulta o infantil, assolí fosses mai no vistes. Durant aquella Guerra del Francès a Vila–rodona hi hagué un total de 440 difunts entre morts per arma, desnutrició i epidèmies (Santesmases, 1984). Exemple del primer en fou l’any 1808 quan les tropes franceses van entrar a Vila–rodona robant tot el que pogueren i matant a dos vilatans, Joan Folch i Josep Virgili, tots dos casats i enterrats al cementiri vilatà. Del segon exemple, la desnutrició, en tenim constància durant el 1809 amb molts morts a Vila–rodona per fam i misèria. Foren un total de 157 difunts amb una mitjana d’edat anòmalament alta de 34 anys. Allò era senyal que la mortalitat infantil havia passat a un segon terme davant l’elevada d’adults. De fet aquell abril de 1809 fou el mes amb més morts del segle, uns 41, acompanyat d’una anyada de molts pocs parts. Al final el creixement vegetatiu de Vila–rodona fou negatiu amb la pèrdua de 103 habitants. Però allò no s’havia acabat ja que els francesos, potser coneixent la dita, el febrer el cap o la cua l’ha de fer, varen entrar a Vila–rodona el 21 d’aquell mes per saquejar altre cop el poble. Val a dir que la parròquia també hi rebia en aquells robatoris. Potser per aquell raó el bisbe de Barcelona, Pau de Sitjar, va decidir visitar Vila–rodona (Santesmases, 1984).

Feia dècades que un bisbe no passava per Vila–rodona. La visita de Pau de Sitjar va revestir tota una novetat. Però la raó fonamental d’aquella recepció no foren els estralls de la Guerra del Francès, sinó el rector de la vila, en mossèn Vicenç Morer. D’ell el bisbe n’havia rebut queixes i per aquella causa es va presentar a Vila–rodona. Uns mesos ençà havia enviat un qüestionari, com no en castellà, que el rector havia d’omplir. La intenció era saber de les finances de l’església. De fet, i de Vicenç Morer, se’n sospitava mala gestió i desviament de diners (Santesmases, 2007). No era gens estrany doncs, que els habitants de Vila–rodona fossin cada cop més pagans. Cal aclarir que pagans no en el sentit de pagar els impostos clericals com el delme al bisbe, o la primícia al rector, sinó en l’aspecte anticlerical. Al final la cosa quedaria en amonestació i targeta groga.

Les entrades de les tropes napoleòniques a Vila–rodona no s’aturaren i durant el 1810 una altra incursió va fer-se sonar. En aquella ocasió atacaren una institució formada per deu sacerdots i cinc legos. Allí profanaren tombes i robaren el que desitjaren. Però el convent dels Servites no els aturà i el poble de Vila–rodona en fou altre cop espai d’abusos, furts, trencadisses i suposem assassinats (Santesmases, 1984). La manca de gra i altres recursos robats per l’exèrcit va deixar altre cop a Vila–rodona al llindar de la fam. Conseqüència de tot allò en fou un dels creixements vegetatius més catastròfics d’aquell segle amb la pèrdua neta de 105 habitants durant aquell 1810. Però l’augment de vidus i vídues d’aquells anys va alimentar un ascens significatiu de nous matrimonis. Dels 10 de mitjana durant els anys circumdants es va passar a més del triple, uns 37 durant aquell 1810. Conseqüentment allò va propiciar un salt molt gran en nats del 1810 al 1815.

Però aquell 1810 va venir també amb una petita dosis de justícia. El rector de Vila–rodona, en mossèn Vicenç Morer, va incomodar-se al rebre el dictamen del bisbe. Després de tantes queixes, informes i cartes, li va arribar el primer expedient per mala gestió dels cabdals eclesiàstics.


lunes, 15 de mayo de 2017

65. Vila-rodona i un capellà garrepa: La Trona tronada

Davant de la riquesa que l’església rebia del poble, i davant les seves obligacions d’aquella cap als seus vilatans, no fou estrany que el Comú de Vila–rodona demanés diners per a una reforma del tot necessària. Des d’època medieval que la primera construcció havia fet arribar un dels béns més apreciats per a Vila–rodona, l’aigua. La sèquia que així hi duia l’aigua des de Santes Creus passava per un punt que geològicament no parava de donar problemes. El punt negre s’anomenava la Trona. De sempre que les esllavissades i avingudes havien omplert el canal amb terra i còdols que periòdicament tallaven el pas de l’aigua. Buidar i reparar la sèquia havia estat una tasca repetida molts cops. Ja des d’inicis d’aquella construcció medieval que aquell problema sentencià el futur de l’obra. Però, per quina raó hi havia esllavissades tant sovint a La Trona?

La Trona avui dia és un meandre del Gaià que passa a peu d’un curiós i delator penya-segat. Davant del mateix hi queda ensenyorida un gran columna de terra coronada per un tap de roca. En geologia d’això se’n diu una dona amb barret o un pilar coronat, una estructura on la presència superior d’una roca més dura protegeix a la inferior de ser erosionada. Així, i passats milers d’anys, els voltants van sent rebaixats mentre el barret de roca va quedant cada cop més elevat respecte al contorn erosionat (Rubió, 2007). Però, com explica això la malastruga de la sèquia per la Trona? Si observem avui dia aquell pilar en detall ens adonarem del problema. A peu de la dama amb barret s’hi veuen materials esllavissats i remoguts procedents del penya-segat. És a dir, l’embat de les crescudes del Gaià en contra de la base d’aquell meandre van desfalcant la paret vertical provocant les esllavissades. Tot el mur ha esdevingut per tant una zona molt inestable que massa sovint ha farcit de sediments la sèquia i ha tallant el curs de l’aigua cap a Vila–rodona. El pilar coronat sols n’ha estat una peça més que va lliscar pendent avall des de dalt del penya-segat (Rubió, 2007). La sort de restar tapat amb un bloc de còdols de riu a sostre ha fet que resistís l’acció erosiva de milers d’anys. De fet si observem la part superior del cingle descobrirem el nivell dur de rocs que també corona el pilar de la Trona. En el futur tot aquell procés d’esllavissades continuarà amb les gaianades futures i la zona esdevindrà per mil·lennis inestable. En fi, mal lloc per fer-hi passar una sèquia.

Tot això ens porta a veure molt assenyada aquella demanda de l’Ajuntament de Vila–rodona. Calia reparar la Trona i assegurar-se el pas de l’aigua. Per allò el Comú va demanar diners al bisbe i al rector del poble. La construcció d’una mina per sota el cingle de la Trona era una excel·lent idea per acabar amb les baixades de terra al canal, tot i que seguirien sent terrenys inestables geològicament. Per tant es feia obvi que calia substituir la malmesa sèquia per un túnel que passés roca endins. El cost de l’obra, de més de 6000 lliures, no podia ser sufragat pel poble i vet aquí la demanda del Comú al rector i al bisbe. Per sorpresa dels vilatans el rector Vicenç Morer va decidir quelcom sorprenent i en contra les seves obligacions legals i cristianes, s’hi va negar. Allò no s’entenia, i tot i la insistència de l’Ajuntament, el nou rector va continuar negant-s’hi. Finalment el Comú en va redactar queixa per endegar accions legals. Però aquella no seria la primera queixa dirigida a mossèn Vicenç Morer (Santesmases, 2007). Una guerra entre un mossèn monàrquic i un Ajuntament progressista s’hi rostia a foc lent. Però no sols d’idees polítiques s’encendria aquella pira. Aquell mossèn va posar-hi molt de la seva part per tal d’enemistar-se amb els seus parroquians. De fet Vicenç Morer va desatendre les atencions cristianes del seus vilatans. Per exemple, en un ocasió va donar prioritat als seus càntics en detriment de les confessions dels seus feligresos. En altres passava d’ajudar a morir a alguns malalts. I per terme general massa sovint arribava tard a les seves obligacions eclesiàstiques, sense esmentar la falta més flagrant, un pecat mortal per a aquella fe catòlica. En fi, tot un escàndol que va provocar el rebuig dels ja pocs parroquians de Vila–rodona (Santesmases, 2007).

Amb La Trona pendent de reparació, sobrevingueren al poble unes febres misterioses. Corria l’any 1805 quan unes malalties gàstriques a Vila–rodona foren descrites pel Dr. Francesc Guasch. Ell les definiria com calenturas putridas, una malaltia que tenia un període d’11 a 14 dies on els afectats patien febre aguda, convulsions, inflors de ventre i fins i tot deliris. Com deia Josep Pla, les malalties són els viatges dels pobres. D’altra banda, i entre els afectats els sortien sovint unes taques morades a la pell. Les causes d’aquell quadre infecciós en foren la necessitat de consumir aigües corrompudes al mancar les de la sèquia de la Trona. S’hi afegia a allò la pobresa amb una alimentació desequilibrada. Eren moltes les famílies que passaven setmanes sense pa ni tall. Per aquella raó havien de menjar aliments vegetals crus amb alt risc de podriment. Tot plegat, aigües corruptes o aliments podrits, eren la causa dels cucs paràsits que provocaven aquelles febres. El fet més significatiu d’allò fou que entre les famílies benestants l’epidèmia fou molt minsa. De totes formes aquella infecció no va afectar a tot el poble. Dels 1574 habitants de Vila–rodona, un mínim de 200 la patiren. Tot i així la mortalitat de l’epidèmia sols deixà dues víctimes. En resum, tot allò fou una mostra del grau de misèria que patien la majoria de vilatans amb cases sense llits, jaç de palla al terra, molts paràsits, pitjors olors i condicions higièniques mínimes. El costum de dormir en llits elevats i amb matalàs de llana no estava estès durant aquella època i sols formava part de les famílies benestants. Com a molt els llits elevats tenien una màrfega farcida de fulles de panotxes de moresc sobre un somier de taulons. Aquell estil de mobiliari es mantingué fins poc després de la Guerra Civil de 1936. En fi que poc confort, pobresa i guerres formaven part del pa de cada dia. De fet una nova hostilitat estava a punt de començar.



jueves, 11 de mayo de 2017

64. Espanya en guerra i Vila-rodona oblidada

Mentre Espanya i França se les donaven de valent, Vila-rodona continuava amb un problema de feia segles, l’aigua. Durant el 1794 es va prendre molta consciència de la seva canalització per tal de no dependre tant de les pluges. De fet fou en aquell any que s’estava treballant en la mina d’en Parés. Però Espanya continuava en guerra amb França, i per tant perdent riquesa, homes i recursos. Independentment d’allò, durant el 1795 es va signar la Pau de Basilea. Aquella havia estat una guerra entre un antic règim, Espanya, i l’Europa del progrés, França. Catalunya hi perdria al pertànyer a l’antic règim. Però signar la pau amb França no va ser per raons de desgast sinó per poder endegar una nova guerra. En part, i per tal de no repetir els fets de la Guerra dels Trenta Anys, Espanya no volia quedar entre dos fronts, el francès i el britànic. Així que a l’any següent, en el 1796, Espanya entrava amb guerra amb Gran Bretanya havent signat la pau amb França. A Vila–rodona també l’esperava un altre tipus de batalla, sobretot amb un nou personatge que hi arribaria, el nou mossèn.

Però abans d'aquest nou capellà va expirar en el 1797 qui tants mals va propiciar a Vila-rodona, el corrupte Pau Marrugat. Per equilibrar la balança vindria una nova ombra de sotana fosca, un capellà, que ves per on, s’avindria, i força, amb la filla del corrupte difunt, na Lluïsa Marrugat. Així, i a l’any següent, mentre Vila–rodona patia una nefasta davallada en la producció dels cereals com el blat, l’ordi i el sègol, arribaria aquell mal auguri, el nou sacerdot. Molt probablement aquella manca de gra seria pal·liada amb la compra a altres poblacions com Altafulla. No obstant allò, una de les fonts importants d’aliments de Vila–rodona eren els seus horts. Allí s’hi cultivaven gran quantitat de llegums com favons i fessols que, a dir per la relació inversa que aquells presentaven, s’alternaven anualment per adobar la terra. Però també la verema i els llegums es creuaven en el temps, o si més no els proverbis així ho recollien, si vols tenir un bon favar, perd un dia de veremar.

Però durant aquell 1798 l’agricultura de Vila–rodona quedaria a l’ombra d’una decisió des de Madrid. La corona espanyola era la que signava els nomenaments de molts personatges. Així fou que durant aquell any, i havent mort Francesc Mir rector de Vila–rodona, Carlos IV va nomenar a Vicenç Morer com a nou substitut (Santesmases, 2007). Mentre, i l’1 d’abril d’aquell 1798 fou beneïda l’església ara gairebé finalitzada. Però, i per desgràcia, el nou rector provocaria moltes desavinences entre la seu episcopal i Vila–rodona, una guerra paral·lela a les que passarien per Catalunya entre il·lustrats progressistes i monarquies ancestrals.
Mentre el nou rector s’establia en aquell poble, la guerra entre Espanya i Gran Bretanya afeblia l’economia nacional. Potser per aquella raó, i per evitar la pobresa que promovia, durant l’any 1800 Espanya va signar la pau amb Gran Bretanya. Allò va fer tancar un final de segle en positiu. De fet el creixement vegetatiu de Vila–rodona esdevingué bo amb uns 750 habitants de més. Així assolia els 1500 habitants a finals d’aquell segle, una xifra molt superior als 750 inicials. L’església però, amb el campanar inacabat, unes campanes improvisades i una façana per arrebossar,  no il·lusionava gaire al nou rector Vicenç Morer. Ans al contrari, va començar a trobar pegues a moltes coses (Santesmases, 2007).

Durant aquell segle, i com en els anteriors, els hiverns continuaren sent força freds dins de la Petita Edat del Gel. Tot i això els 1500 habitants de Vila–rodona continuaren produint força cereals, raïm i hortalisses. La pau va comportar doncs un excel·lent 1801 en collites. De fet durant aquell any la població va créixer en uns 25 habitants de més. La raó era òbvia, els excedents agrícoles. En gra foren unes 3500 quarteres i en vi unes 2000 càrregues. Allò, traduït en guanys econòmics, significava unes 8750 lliures en cereals i unes 5000 de vi. Tot i l’important expansió vinícola del segle passat, el sembrat encara era superior en guanys monetaris.

Però un altre aspecte a principis d’aquell segle era la indústria. Si bé a Vila–rodona aquella consistia en l’artesana de l’antic règim com la farga, els molins i els teixidors, a altres parts de Catalunya ja s’hi movien grans fàbriques de producció en sèrie. Aquelles serien les responsables que molts oficis menestrals anessin minvant mica en mica. Per exemple, durant l’any 1802 hi havia encara a Vila–rodona 8 teixidors, una professió artesana que anà migrant durant aquell segle per causa de les transformacions i millores del tèxtil durant la Revolució Industrial catalana. Mentre Menorca, aleshores en mans britàniques, retornava a Castella pel Tractat d’Amiens.

Però tot i les progressions industrials, agrícoles i demogràfiques, aquella última li tornaria a tocar el rebre. Entre els anys 1803 i 1808 la mortalitat adulta a Vila–rodona augmentaria d’allò més. En foren exemples importants el 1803 amb 70 difunts i el 1807 amb 71. Allò també va afectar el nombre de naixements. El mateix 1803 fou un dels anys amb menys parts, uns 53, amb un conseqüent creixement vegetatiu negatiu d’uns 17 habitants de menys a Vila–rodona. La causa d’aquells cinc anys d’elevada mortalitat en foren diferents epidèmies de febres que explicarien un altre fet.

Durant el 1804 el aleshores bisbe de Barcelona, Pedro Díaz Valdés, va decretar l’omissió en els llibres de registre parroquial de tota mena de referència als oficis dels vilatans per no perjudicar a ningú per raons de classe, sobretot la benestant. Se suposa que aquella ordre la va donar durant la visita a la Bisbal. Feia dinou anys que un bisbe no s’apropava per aquells indrets. Però aquell 1804 es va decidir, i de pas va administrar el sagrament de la confirmació. Vingueren a confirmar-se a la Bisbal 180 joves del Montmell, 440 de la mateixa Bisbal i 550 d’entre Rodonyà, Masllorenç i Puigtinyós. El fet significatiu fou quants hi anaren del poble de Vila–rodona, sols quatre. Allò denotava la falta de forces davant l’epidèmia que patien joves i adults. De fet la mitjana d’edat dels morts durant aquell 1804 fou anòmalament alta. Si per terme general oscil·lava al voltant dels 20 anys, aquell any fou de  37,5. És a dir aquelles febres afectaven força als adults fent pujar aquella mitjana. Però l’epidèmia no era tant la causa d’aquell absentisme a la Bisbal. Com ja s’ha descrit el poble de Vila–rodona portava segles coent un sentiment esquerp cap a l’església, és a dir, una desídia en assumptes missaires. De fet pagava anualment unes 2000 lliures de contribució estatal a les quals s’hi havien d’afegir les 900 que el bisbe rebia en concepte de delme, o desena part de totes les collites de Vila–rodona. Proporcionalment allò estava mal compensat ja que la corona cobrava 2000 lliures mentre que un sol bisbe 900. Cal pensar que el sou anual que el Comú pagava al mestre estava sobre les 100 lliures anuals, uns 1,6 euros. En fi que la pagesia no deuria veure massa amb bons ulls aquelles taxes eclesiàstiques. A més aquella també havia de donar un 2,5 % dels productes agrícoles com a primícia al rector. Si allò hi sumàvem el 30 % de la collita als propietaris benestants, la pressió que rebien els camperols era extrema. Així doncs, i donant tant com donaven, no fou estrany que els aixafaterrossos de Vila–rodona esperessin rebre quan una estructura del poble va fer fallida.

lunes, 8 de mayo de 2017

63.L’Espanya borbònica contra la guillotina francesa

El clima va condicionar els cultius i els recursos dels nostres avantpassats però també aquell, el clima, va provocar moltes guerres. A inicis d’estiu el que calia era sequera per deixar el gra a punt de collita però durant el juny de 1790 començaren un continu de pluges a la capçalera del Gaià. Per tant a Santa Coloma, i com en altres ocasions, s’organitzaren un seguit de pregàries per tal que parés de ploure. Ja hem esmentat l'Oscil·lació climàtica de Maldà on s’extremaren els períodes d’inundacions i sequera. Per aquesta raó aquell no fou l’únic succés d’excés de precipitacions. Durant el 25 de maig de l’any següent van tornar les pluges a la capçalera. Aquell cop però, ho feren com agradava a les gaianades, de forma intensa. Aquell maig de 1791, i donada la manca de bosc que infiltrés les precipitacions, arribaren grans inundacions pel terme de Vila–rodona. En fi, que es començava a notar la falta de bosc amb el conseqüent augment de crescudes sobtades pel Gaià. Aquell, i altres fets similars, afectaren la xarxa de regadiu de la qual en depenien els horts i el cultiu de cànem. Aquell, i donada la necessitat de deixar-lo estovar dins de basses, consumia gran quantitat d’aigua. Després se n’obtenia fibra per a fer cordes, soles d’espardenya i altres teixits. Però aquell cultiu tenia els dies contats com també el coll d’uns altres. La culpa? Ja s’ha dit, el clima i la producció agrícola. Dins l'Oscil·lació climàtica de Maldà, i a partir de 1791, es produí un descens molt accentuat en la producció de cànem. El mateix va passar a França però amb els cereals. El cànem no es menjava però el gra esdevenia la base alimentària d’aquella època. Semblava que el clima estava jugant una mala passada als francesos i de fet la gana va començar a sovintejar. Amb l’estómac ple i el llit a bon recer un no sol sortir al carrer. Ja se sap que les revoltes no es donen si la població té les necessitats bàsiques cobertes.Però si la gana prem i la pobresa no dona sostre, molts surten a organitzar una trifulga. Això s’accentua si una minoria rica ignorant no s’assisteix a una majoria sumida en la misèria. I allò fou el que va passar davant un seguit de males collites, és a dir, amb pocs recers i poc pa la revolta va esclatar. La població famolenca francesa, dirigida per alguns il·lustrats, varen assaltar als borbònics. Així començaria la Revolució Francesa durant aquell 1792, un conflicte que tindria les seves conseqüències sobre el poble de Vila–rodona. Amb la guillotina en la ment d’algú, i els colls dels borbònics francesos en la seva diana, els borbònics espanyols varen témer per les seves cervicals. Es feia necessari apaivagar el que estava passant a l’altra banda dels Pirineus abans no passés a camp propi.

Mentre la cort espanyola es pensava com defensar als seus parents a París, el bisbe de Barcelona deuria témer també una rebel·lió a Vila–rodona. En certa manera la Revolució Francesa estava estovant no el cànem, sinó la butxaca dels benestants per tal que el poble no se’ls revoltés. Durant aquell 1793 Vila–rodona va rebre un donatiu de 1000 lliures de part del bisbe. Aquell fet no tenia precedents pel que molt probablement els fets de França hi tingueren relació. Mil lliures eren l’equivalent a unes 10 dots de casament, és a dir la meitat del que es gastaven els vila–rrodonins en noces anualment. Però la raó d’aquell donatiu no era fer cases per als necessitats, o millorar les condicions de vida camperola. Aquelles mil lliures foren cedides al Comú per tal d’impulsar l’acabament d’un servei que feia vint-i-set anys que estava aturat, l’encara inacabada església de Vila–rodona. Tot i aquell esforç, aquell any no esdevindria massa constructiu. L’Espanya imperial entraria amb guerra amb la veïna França, i no amb la França monàrquica i borbònica, sinó amb la il·lustrada i revolucionària. Òbviament la corona espanyola, i amb els impostos i soldats ibèrics, desitjava protegir els seus parents borbònics de París. Però allò va arribar massa tard ja que el 21 de gener de 1793 la Revolució Francesa va guillotinar al rei de França, Lluís XVI. Tot i així la guerra va continuar pel que l’únic objectiu d’aquella fou evitar l’entrada de la revolta a Espanya. En aquell sentit el govern de Carlos IV censurava tota informació que arribés de la Revolució Francesa. La intenció era que no passés el mateix per Espanya. Però a Catalunya, més propera al conflicte francès, li arribaven molts refugiats que explicaven la seva versió, la dels guillotinats. Allò provocà que l’Església s’afegís a la propaganda antirevolucionària dient que els francesos no respectaven els valors del cristianisme. Finalment, i sent Espanya tan contrària a la Revolució Francesa, aquesta li declarà la guerra l’any 1793, l’any durant el qual es van rependre les obres del temple de Vila-rodona (Santesmases, 2016). Sembla doncs que mentre la corona espanyola tenia preocupacions més enllà dels Pirineus, a Vila–rodona s’havia sanejat l’Ajuntament dels deutes atiats pels Marrugat. Ara les obres es mantindrien de manera més o menys continua.

jueves, 4 de mayo de 2017

62. Vila-rodona i la Revolució Francesa

Però no tot foren coses senzilles per a la nostra ment paleolítica. Entre aquella inicial Revolució Francesa, la seva Il·lustració i les idees d’Adam Smith, el que sí començava a quedar clar era la necessitat d’abolir els arnats sistemes de producció proteccionistes, gremials i artesans. L’estat, les comunitats i els ajuntaments deixarien mica en mica d’intervenir en els preus i la producció dels productes. És a dir, que l’economia proteccionista d’arrendaments i tabes anava a desaparèixer durant el proper segle, sobretot quan la tecnologia i la indústria assoliren l’hegemonia mercantil. En aquell moment, i tímidament, la demanda de mà d’obra industrial faria que molts emigressin a la ciutat, sobretot Barcelona. Vila–rodona també començaria a notar aquells aires de canvi a finals de segle XVIII.

Tot i que els intents il·lustrats espanyols sols foren això, intents, cal remarcar-ne algun d’ells. Durant el 1790, i gràcies al qüestionari del magistrat castellà i home de la Il·lustració, Francisco de Zamora y Peinado (1757-1812) sabem tot el que passava aquell any per Vila–rodona (Arnabat, 1999). De fet tenim la primera constatació d’una de les principals bases de la Il·lustració, l’existència d’escola. Aquella a Vila–rodona tenia un mestre que cobrava del Comú una misèria, unes 100 lliures anuals, unes 266 de les futures pessetes. No obstant allò, la presència d’un centre d’ensenyament a Vila–rodona significava un luxe ja que eren pocs els pobles catalans que disposaven d’escola. L’edifici d’aquella la suposem en l’antic hospital a tocar del carrer Major, un hospital que ja no atenia malalts per manca de rendes. En fi que la Il·lustració i la Revolució Francesa deixaven petites empremtes per la comarca. 

Gràcies al qüestionari de Francisco de Zamora y Peinado, sabem gran part del que passava a Vila–rodona durant el 1790 (Arnabat, 1999). Aquella majoria de fets eren aplicables a tota la dècada dels noranta. Per aquelles dates el poble continuava sota la jurisdicció del bisbe de Barcelona mentre Vilardida ho feia sota el senyor Tudó. Ells, el bisbe i els Tudó, eren qui administraven justícia davant les dues presons que hi havia a Vila–rodona. De fet ells, com ja s’ha vist, eren qui triaven el batlle sota els seus interessos, cobrament d’impostos i control del poble, tot plegat reminiscències medievals en aquell XVIII. Per tant l’Ajuntament complia ordres, manava el necessari i era el màxim responsable de garantir certs serveis com el subministrament de pa i carn a preus assequibles. Per aquella raó era ell qui arrendava la fleca, les premses, els molins, la taverna, les tendes i la carnisseria. Tot i així, la cosa no anava llarga de lliures ja que se li estava quedant la casa consistorial en molt mal estat. Aquella continuava a la plaça vella de Vila–rodona, la de l’actual carrer Major. Era una plaça amb porxos a diferents bandes. N’hi havien sota l’entrada d’aquell Ajuntament i sota la casa que avui dia tanca el carrer de la Mare de Déu, tots ells en l’actualitat edificats. De fet en aquells moments no estava encara pensada la nova plaça del poble, ni acabada la nova església que avui la conté. Però en poques dècades, i davant la pressió demogràfica d’aquell segle XVIII i XIX, Vila–rodona es plantejaria nous espais. Cal indicar que a finals del XVIII hi havien uns 1250 habitants repartits entre unes 250 famílies. Aquella distribució donava de mitjana uns cinc membres per llar, un membre més que segles anteriors (Comas, 2014). De fet naixien anualment de 30 a 40 nadons dels quals uns tres quarts morien per febres, infeccions o diarrees. A falta de metges hi havien els remeis populars, més producte de la superstició que de la solució. Exemple d’allò era com curaven les diarrees amb una beguda alcohòlica, la Quina, si és que les curaven. En fi que la pobresa i la ignorància matava a la gent. Òbviament l’alimentació també hi tenia a veure ja que els pobres menjaven llegums mentre que els benestants tenien accés a carn i peix. Tot i així el nombre d’habitants era prou elevat comparat amb altres segles. Però en què treballaven? Degut que en els llibres sacramentals de finals d’aquell segle s’anotaven el nom i edat del batejat, del difunt o del casat amb el nom dels pares, llocs de naixement, edats i oficis, podem saber la proporció de tasques d’aquells vilatans. El resultat no era massa sorprenent ja que la majoria eren pagesos (Arnabat, 1999). Així doncs, aquella fruitosa població, associat al fet que la immensa majoria era pagesa, va canviar radicalment el paisatge del terme. De fet tanta pagesia no deixava massa terra al terme sense cultivar amb vinyes i sembrats dominant el territori. El bosc, s’hi n’hi havia, romania com petites taques aïllades. Si més no allò s’observava en les primeres fotos del XIX. És a dir, una extrema desforestació era molt palpable per tota la comarca ajudant al riu en les seves gaianades. En cas d’intensa pluja el migrat bosc gens podia parar l’escorrentia superficial i la crescuda fluvial.

Amb tanta terra cultivada la producció del terme era força òptima. Per exemple, i durant el 1790, es produïren unes 3500 quarteres de gra, unes 193 tones. Les que es sembraven en regadiu donaven un 33 % més que en secà, esdevenint globalment una producció el doble que la mitjana catalana. Altres productes foren 150 quarteres de llegums, 2000 càrregues de vi, 125 càrregues d’oli i 800 roves de cànem. Cal afegir que el poble posseïa 500 ovelles i 300 cabrits, gairebé un cap per cada dos vilatans.

Tota la producció anterior de cereals, vinya i bestiar no sols donava recursos als seus vilatans sinó que gran part marxava fora del poble, i no precisament com exportacions. Com ho feia doncs? En forma d’impostos. De fet el 25 % anaven a parar en aquell concepte. Desglossat tenim que la meitat de la collita anava als amos de la terra; la desena part de la collita, o delme, al bisbe; les taxes del Cadastre a la corona reial, i el lloguer dels forns de calç, dels dos molins fariners i dels quatre molins d’oli al Comú. En fi que la ja propera Revolució Francesa no havia tallat caps per la península i continuaven manant aquí els rendistes de sempre. Per sort l’economia estava en alça en el sector del vi i l’aiguardent, o si més no així ho indicaven llurs preus. Altra cosa eren els cereals d’on Vila–rodona n’era deficitària. Allò ho suplia comprant gra a Valls, Altafulla o Torredembarra.

Potser el moment de l’any on aquella producció agrícola de Vila–rodona es manifestava amb totes les seves dimensions era durant la Fira del primer diumenge de novembre. Allí s’hi oferia bestiar, sabates, estris de ferro, pells i eines pel camp. Els mercaders havien de pagar al Comú quatre diners per lliure del que venien. A més, i durant la Fira, el poble s’omplia de gent pel que fondes, cafès i cases rebien de bon grat els diners per menjar i dormir. Tot plegat un batibull de festa, ingressos i àpats que celebraven la tardor. En el país veí, a França, la celebració vingué acompanyada d’una revolució.



martes, 2 de mayo de 2017

61. Borbons rics i Vila sense blat

A finals de segle Vila–rodona necessitava de més àrea urbanitzada. La causa havia estat l’expansió de la vinya i amb ella la proliferació de més famílies cultivant terres. Per aquella raó es va començar a edificar el carrer de la Font, el que arribava a l’antiga font de Baix. Aquell comunicava la plaça de les Torres davant de l’església, encara en renovació, amb el pont medieval sobre el riu Gaià. Aquella via esdevingué la principal del poble per una simple raó, venia del camí de Barcelona i anava cap a Valls (Comas, 2014). Vet aquí perquè moltes famílies benestants concediren els seus solars per a la construcció de noves cases. Cognoms com els Huguet, els Guasch o els Lloret en foren grans beneficiaris al concedir la majoria de parcel·les amb permís d’edificació (Santesmases, 2016). Els Huguet eren juristes a favor dels borbònics pel que la seva posició, tant a Barcelona com a Vila–rodona, era hegemònica (Cerro, 2015). Aquells propietaris benestants sabien també el que es feien oferint aquells terrenys, és a dir que havien fet una bona inversió. A canvi rebrien el seu cens pertinent per a la resta de la seva vida. Calia per tant abaratir la construcció de les noves cases i tanmateix, i sota aquella necessitat, es va trobar una solució a la cara pedra tallada de molts portals. Ara molts es farien de maó.

Però aquell carrer de la Font no fou la principal expansió urbanística de l’època. Les masies de finals d’aquell segle, unes 23, també havien ampliat les seves dimensions amb diferents estructures com noves estances o corrals més grans. Les que més foren la d’en Guerra, la de Pedrafita, la d’en Serra i la de n’Alzinet amb més de 30 ha de finca totes elles. Les que tenien més cups de vi n’eren la de la Pansa (3500) i la d’en Guerra (7700). Les masies petites, però, també s’havien ampliat amb una pallissa. En fi, que aquell final de segle estava vivint un boom immobiliari.

Però l’expansió urbanística de Vila–rodona no fou l’única novetat de finals d’aquell segle. De fet un canvi radical succeiria en el país. Un conjunt de variacions climàtiques, o Oscil·lació Maldà, entre el 1785 i el 1795 van intensificar les sequeres. De fet, i durant el 1789, una sèrie de males collites per Europa varen fer pujar la tensió social. A Vila–rodona va pujar el preu del blat provocant la baixada de contractes matrimonials. En fi, que no era bon any per a celebrar noces al poble en una església a mitges i sense acabar encara. A nivell català l’encariment dels cereals va desencadenar Els Rebomboris del Pa, tot plegat una revolta catalana davant la manca de farines. Però la més pujada de temperatura s’estava coent a França. Allí els anomenats Il·lustrats predicaven l’educació per a tothom, la igualat de drets i la llibertat davant els poders, uns fets que topaven amb les visions borbòniques del món. Els reis, francès o espanyol, mai no van trobar important que el coneixement s’hagués d’estendre, ans al contrari, a més ignorància popular més aplaudiments davant les pífies monàrquiques.

De totes maneres aquell estament d’orígens feudals, la corona, no va poder impedir que en aquell mateix any s’iniciés un fet polític de repercussió mundial, l’origen de les esquerres i les dretes. El 28 d’agost d’aquell 1789, i en plena Revolució Francesa a París, se celebrà una assemblea on es votava un sí o un no a l’abolició de la monarquia absolutista. Els diputats del sí se situaren a l’esquerra de la mesa presidencial i els contraris a la dreta. A partir d’aquell moment, i sobretot a través de la Il·lustració del segle XVIII, s’anà difonent aquella dualitat entre esquerres i dretes. No deixa de ser paradoxal que una casualitat històrica com aquella hagi provocat tanta desunió en el món entre reials i liberals, entre monàrquics i republicans, entre conservadors i reformistes, entre capitalistes i comunistes o entre PP i PSOE. Tota la història posterior restà farcida d’aquella dualitat política per una simple raó. Els humans som hereus d’un cervell paleolític de més de 100.000 d’antiguitat que esdevé més emocional que racional. Decidim més amb el cor que amb la lògica. Sols cal mirar les compres compulsives o un Barcelona Real Madrid per adonar-nos d’això. Per tant a la nostra ment delerosa de classificar en blanc i negre li van genial les coses fàcils i emocionals com una dualitat política. D’aquesta manera no ens aborden complicacions dels mils grisos que hi ha entre el blanc i el negre. És a dir, resulta més fàcil pensar en esquerres i dretes que no pas en tota la complexitat de poders i governs. Paradoxalment, aquella Il·lustració que volia que la gent s’adonés de la complexitat política, va comportar el simplisme del bipartidisme actual d’alguns.


sábado, 29 de abril de 2017

60. Un bisbe enemic de Vila-rodona

Fou en el 1783, any durant el qual Amèrica del Nord va guanyar la independència a Gran Bretanya, quan el bisbe de Barcelona va voler imposar la seva a Vila–rodona. De fet aquell càrrec eclesiàstic podia aconsellar qui havia de ser el batlle d’aquell poble. Aquella potestat provenia de l’Edat Medieval quan el bisbe era el cap de la jurisdicció del terme. Per aquella raó, i encara durant el segle XVIII, el bisbe nomenava el batlle, cobrava el delme i obligava a passar part de la collita de tots els pagesos, la primícia, al rector de Vila–rodona. Sols una persona més compartia part dels beneficis d’aquell negoci, l’aristòcrata Magdalena de Reart i de Copons. El feudalisme encara no havia mort.

L’anterior condició del bisbe explicava doncs que aquell any nomenés com a batlle al seu delegat en aquell poble, en Bartomeu Parera. La nova no va agradar gens a molts dels vilatans i va quedar clar que les coses ja no funcionaven com en èpoques feudals. Poc després del nomenament d’en Bartomeu, uns desconeguts li feren un altre avís. Si en l’anterior ocasió li van embrutar les parets de casa i tallar un bon gruix d’oliveres ara pujarien el nivell, li varen incinerar la llar. És a dir, durant la vigília de la presa de possessió com a batlle, aquells desconeguts li cremaren la casa. Bartomeu s’ho repensà i es feu enrera del càrrec. El bisbe va adonar-se que perdia el control de Vila–rodona i va canviar d’estratègia. El 30 d’abril de 1785 es decidí a visitar Vila–rodona per ara imposar-se en persona. Però ja se sap que la primavera la sang altera i allò no va a apaivagar gens els ànims. El primer que va manar fou revisar els llibres de l’Albà, eina fonamental per a poder cobrar impostos. El segon que va ordenar fou que el rector i l’administrador de la botiga del blat, propietat de la seu episcopal, fessin totes les diligències necessàries per tal de cobrar abans d’aquell agost tots els deutes que els pagesos havien contret amb ell. De fet molts camperols s’endeutaven donades les males collites per tota Europa. Alguns geòlegs han relacionat les migrades collites del continent amb la brutal ejecció de cendres del volcà islandès, el Laki. Aquell havia explotat el 8 de juny de 1783 fent minvar la insolació i la fotosíntesi sobre els sembrats europeus durant uns anys. Independentment de la pols d’aquell volcà, el que va fer vessar el got de Vila–rodona fou la tercera ordre del bisbe, que no es repartís més blat a cap vilatà o veí de l’Albà que no oferís garanties de poder pagar-ho aquell agost amb els rèdits i puges corresponents. Òbviament la manca de caritat cristiana davant la falta de blat d’aquell any va indignar a molts vilatans. Aquell gest del bisbe, i d’altres causes, alimentaren en el futur de Vila–rodona un sentiment força anticlerical. Aquell tindria greus conseqüències durant els dos segles següents, des de les guerres carlines del XIX fins a la Guerra Civil de 1936. Amb independència d’aquell futur, el bisbe tardaria dinou anys a tornar per aquella regió. Per Vila no hi passà pas.

Amb molt o poc blat al graner, hi havia una sort que ja corria durant aquells anys. Si el pa no podia omplir els estómacs, ja ho feia un producte d’Amèrica, la patata. Aquella ja omplia els ventres de molts catalans, i més aleshores que esdevindria aliment oficial de la cort francesa, parenta de l’espanyola. Es veu que un metge francès que havia passat gana captiu dels prussians, va superar el tràngol menjant la dubtosa patata. El descobriment fou presentat aquell any al rei Lluís XVI amb gran aprovació reial. Fou a partir d’aleshores que aquell metge, Antonio Augusto Parmentier, va difondre a través de la cort aquell tubercle com a aliment. La fama nutritiva d’aquella hortalissa va estendre’s per tota Europa assolint les terres soviètiques d’on en farien el seu vodka. La llàstima de tot allò havia estat que des del segle XVI s’havia atribuït a la patata poders tòxics, demoníacs o fins i tot infecciosos, mentre que hagués pogut pal·liar la gana de molts pobres feia segles. Tot i així els ibèrics ja feia gairebé un segle que per gana la consumien. Vila–rodona no en fou excepció.

Passada la visita i les ordres del bisbe, Vila–rodona continuava amb la seva expansió vinícola. Senyal d’allò en foren el nombre de premses que el Comú ara tenia. De les dues portàtils i una de lliure que tenia de feia 50 anys ara s’havia passat al doble, a dues de lliure i quatre de portàtils. A aquelles s’hi havia d’afegir les de molts particulars i grans propietaris com ho eren els monjos Servites. En fi, que la vinya omplia els cellers, l’aiguardent les exportacions i la patata els estómacs.

Però el bisbe de Barcelona no en va tenir prou amb les consignes de feia uns anys. Durant aquell 1786, anyada migrada de blat, va tornar a les andades. Aquell any el bisbe va repetir el que ja havia fet i va proclamar, sense esperar les propostes del consistori, un nou batlle. En aquell ocasió li va tocar l’honor a un pagès acòlit del bisbe, en Gregori Guinovart. Els regidors de Vila–rodona, enutjats altre cop, van plantar guerra al bisbe però en aquella ocasió no cremaren la casa del nou alcalde. Ara preferiren la via legal i encetaren un litigi on, i com era d’esperar, el Reial Acord dictaminà en favor del bisbe. Per tant, i l’1 de gener de 1787, en Gregori Guinovart prenia possessió del càrrec com a nou batlle de Vila–rodona sota l’oposició d’alguns regidors. Fos com fos, aquella vigilància del Comú pel poder extern del bisbe semblava impedir la corrupció d’anys anteriors com el cas Marrugat. D’alta banda, i donada l’expansió de la vinya, Vila–rodona havia crescut molt. Durat aquell 1787 va assolir els 1532 habitants, i a més població més necessitat de control. De fet aquell any un nou cens va venir a ajudar als poders. L’Ajuntament va haver d’omplir i ratificar el cens de Floridablanca. No obstant allò aquella població de 1532 vilatans va minvar davant de l’epidèmia de verola que sorgí per la comarca. Però qui també va expirar fou Carles III durant el 1788. Ara el tron passaria a Carles IV, un rei curt de gambals que no podria aturar la corrupció nacional que l’envoltava. Si Vila–rodona la intervenció del bisbe havia intimidat a tots els possibles Marrufat, a nivell espanyol ni el rei ho va poder evitar. Tot i així un moviment cultural volia salvar els regnes europeus de la seva foscor, ignorància i antigor, era la Il·lustració.


miércoles, 26 de abril de 2017

59. La fi de les corrupcions a Vila

Durant el 1778 es decretà la total llibertat de comerç entre Catalunya i Amèrica sense passar pel monopoli d’alguns ports. És a dir, l’aiguardent catalana tenia la porta oberta de bat a bat a l’Atlàntic. I un any més tard les guerres afavoriren també la venda de vi i aiguardents. Fou durant el 1779 que s’iniciaren dos conflictes importants. Per una banda la Guerra de la Independència dels futurs Estats Units, i per l’altra la d’Espanya amb Gran Bretanya. Tot plegat afavoria el comerç de l’aiguardent. A Vila–rodona la producció de vi assolí les 3.000 càrregues de vi amb una productivitat d’unes 5 càrregues per jornal (0,6 ha), uns 11,4 hl per ha, una productivitat no gens menyspreable per a aquelles èpoques. De fet la vinya, tot i la seva expansió, encara no havia assolit la importància que tindria durant el segle següent. La proporció dels usos de terra ens dona una idea del que passava. En aquell sentit el bosc era un 22 % de les terres de Vila–rodona, l’erm un 23 %, mentre que la vinya ocupava un 38 %, seguit dels sembrats, un 16, i de l’olivera, un 14, amb el regadiu com últim, un 3 %. L’olivera, donat que no pagava el delme, gaudia de certa extensió. Tot i allò es reduiria a la meitat durant el proper segle. L’hort, com a producte de subsistència, no va augmentar durant el segle següent, però el gran canvi vindria de la vinya. Aquella  gairebé duplicaria la seva superfície en detriment de boscos i erms que deixarien gairebé a zero el forest del terme.

Però una altra dada sobre l’agricultura de Vila–rodona ens l’aporta el nombre de caps de bestiar. Si bé els habitatges es duplicarien l’any 1853, el nombre de mules, rucs i bous es reduí a la meitat. Durant el 1779 a Vila–rodona hi havia unes 70 mules, uns 125 rucs i uns 30 bous que passaren respectivament a 39, 91 i 0 en 1853. El menor nombre d’animals per càpita i la gradual desaparició dels bous potser fou indicatiu de l’expansió que estava vivint la vinya. Els cereals potser requerien de més força animal i la vinya de menys. Però una raó que va poder propiciar allò potser fou l’entrada del guano, un concentrat de nitrats procedent dels excrements d’aus marines americanes. A més rendiment dels cultius, menys necessitat d’animals per llaurar. Tot i així són meres divagacions.

Durant el 1779 el cadastre de Vila–rodona mostrava que els arrendataris del serveis i propietats de l’Ajuntament no eren propietaris importants del poble. És a dir, que no semblava que hi hagués tracte de favor entre el Comú i les famílies benestants en assumptes d’arrendaments. Tot era senyal que la màfia Marrugat ja no tenia tanta influència en les gestions. De fet l’arrendament dels serveis d’aigua per regar estava a sols 40 lliures mentre que normalment se’n pagaven més de 100. Hem de suposar que ara les coses es feien com s’havien de fer sense regalar els arrendaments amb lloguers irrisoris als afins del Marrugat. Ara el nou Comú no s’ho podria permetre ja que en breu restaria intervingut. I així fou que a l’any següent, el 1780, es va nomenar un nou ajuntament amb l’obligació de fer tres coses. La primera revisar els contes del Comú, la segona posar al dia els deutors de l’ajuntament i la tercera administrar correctament Vila–rodona. En aquell nou Ajuntament els acòlits i seguidors d’en Marrugat foren expulsats i cobrats els seus deutes. Un tal Joan Baptista Rabadà, abans esmentat, ja no hi formaria part.

Donat els preus regalats que Marrugat havia atorgat als seus arrendataris, el nou Ajuntament va haver de corregir aquells lloguers. Així que va ordenar pujar els preus dels arrendaments de l’aigua per regar (el triple, de 40 a 151 lliures), de l’aiguardent i del vi blanc (cinc vegades més) i d’altres. Ara tocava recuperar el perdut davant l’estafa dels anys anteriors. Però a l’any següent els ingressos de l’Ajuntament caigueren. La mala collita de blat del 1781 va implicar un baix ús del molí fariner, l’ascens del preu del blat i el descens de contractes matrimonials. Tot i així el Comú va continuar amb els arrendaments alts per si un dia podia reiniciar les obres del temple, una construcció aturada des de 1766.



lunes, 24 de abril de 2017

58. Corrupció a Vila-rodona


Mentre la construcció del temple restava aturada de feia anys i la vella església amenaçava ruïna davant la nova, els interessos d’uns pocs primaven sobre els de la majoria. Ni la visita del bisbe aquell 1773, que va ordenar la demolició del temple antic, ni les trenta lliures mensuals que va oferir per tal que l’obra continués, van assolir impulsar el projecte. El secretari de l’Ajuntament, Pau Marrugat, i els seus acòlits estaven posant pals a les rodes. Per una banda, i des de 1771, els deutes a particulars de l’Ajuntament no eren cobrats i sense capital les obres de l’església restaven aturades. Per l’altra banda, els arrendaments del Comú solien recaure en cognoms que s’anaren repetint durant aquell segle. Com sempre ha passat durant la història, algú hi ha que hi guanya més que els altres. El negoci d’aquells arrendaments era massa llépol com per passar per alt. De fet un d’ells s’havia encarit força. Per exemple, i durant aquell 1773, l’arrendament de la premsa de l’oli va duplicar-se passant de les 305 lliures del 1770 a les 601 d’aquell 1773. Ja hem dit que aquells arrendaments aportaven gran part del capital a l’Ajuntament i que els favoritismes sovintejaven entre aquell i els arrendataris. De fet, i durant aquell mateix 1773, el notari Marrugat, el delegat del bisbe Bartomeu Parera, i els pagesos Anton Ricart i Joan Dalmau feren la proposta al bisbe, i baró de Vila-rodona, de poder construir on avui dia aproximadament s’hi assenten els edificis del Casal de la Vila fins a l’Ajuntament, els esmentats Horts de Santa Càndia. El bisbe de Barcelona, Josep Climent, hi va accedir i les terres foren concedides als majors postors (Santesmases, 2016). Casualment aquestes foren per al mateix Pau Marrugat, Bartomeu Parera, Anton Ricart i Joan Dalmau, més Joan Baptista Rabadà, acòlit d’en Marrugat a l’Ajuntament. Tots vells cobrarien un censal de per vida sobre les cases que allí s’hi enlairessin. Aquest, d’entre 3 i 13 lliures anuals, se solia cobrar el 29 de setembre dia de sant Miquel. En resum, uns pocs s’ho cuinaren i uns pocs s’ho menjaren. A més en Pau Marrugat no hi va construir res en més de deu anys, pel que hem de suposar que volia especular amb aquells terrenys. No obstant, en Joan Baptista Rabadà, hereu del primer Rabadà a la vila, hi degué construir la casa de Cal Rabadà encara dempeus avui dia. En fi, que davant tants favors econòmics en breu van aparèixer clars rebuigs en contra dels malfactors.

Fou durant el 1774 quan el superb Lluís XVI, ara amb 20 anys, començava a regnar a França animant a la revolució il·lustrada, que a Vila–rodona una altra rebel·lió s’organitzava. El fet va ser que un personatge de plena confiança amb el senyor del poble, el bisbe, fou amenaçat clarament. Bartomeu Parera, el delegat del bisbe de Barcelona i beneficiari dels Horts de Santa Càndia, va rebre un gest clar de rebuig d’alguns vilatans. Un dia li varen embrutar les parets de casa, podem imaginar amb què, per després tallar-li dotze oliveres d’un finca seva. El poble no va denunciar mai als culpables, és a dir, que existia una complicitat en contra el bisbe i el seu acòlit. Les raons per a aquella aversió les hauríem de buscar en el bon gruix d’impostos que els pagesos pagaven i que anaven a les butxaques del bisbe i baró de Vila-rodona. Tot això mentre la pobresa se’ls menjava i un temple restava a mitges de construcció. És a dir, que aquella societat feudal, la seva producció artesana i la seva economia proteccionista continuaven aferrades al passat. Malgrat Adam Smith publiqués durant el 1776, i amb èxit, les bases del liberalisme econòmic, el món rural ibèric es resistia a les modernitats. Vila–rodona, amb els seus arrendaments, tabes i ordenances comunals, protegia d’allò més els seus productes, comerços i transaccions generant impostos per al bisbe i altres acòlits. Aquella cobdícia sobre la caixa de Vila-rodona enfrontava a molts. Un nou exemple el vam tenir durant l’any 1776. Una mala collita va provocar un fort ascens del preu del blat i les ganes d’embutxacar-se més divises. Durant aquella dècada de mals hiverns el notari i escrivent de Vila–rodona, Pau Marrugat i Puig, feia de les seves. En aquell 1776 va quedar clar el desviament de part dels cabdals obtinguts dels arrendaments municipals i també el perdó de molts deutes de particulars cap a l’Ajuntament (Santesmases, 2016). Es feia més que obvi que els favors mutus entre Marrugat, acòlits i arrendadors permetien aquell trànsit de diners en benefici propi i en pèrdues per a l’Ajuntament. Al final la cosa va petar i sorgiren enèrgics partidaris i detractors a un i altre bàndol. De fet tota aquella dècada havia estat època de trifulgues entre uns i altres fins que tots plegats van haver de secundar una decisió judicial. Un ordre de la Reial Audiència de l’any 1777 va prohibir a en Marrugat l’ofici de secretari  municipal a qualsevol indret del Principat. Així doncs Pau Marrugat fou destituït, els seus béns segrestats i ell derivat a la Junta de Comerç de Barcelona. Tot i així, i des de l’ombra, en Pau Marrugat va continuar maquinant l’Ajuntament amb persones de poc nivell a qui controlava. Els deutes de particulars amb l’Ajuntament continuaven sense ser cobrats i les obres del temple a mitges i aturades. En fi que aquell 1777 fou any de mal auguri, sobretot pensant com havia començat, amb una nova sequera per d’adobar-ho. Durant el gener de 1777 es van fer unes rogatives per tal d’estimular la pluja tot cantant Te Deum i fent una processó amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites. Però allò no va resoldre la desviació de fons consistorials ni el clima extrem d’aquella dècada. De fet l’Estat espanyol va començar a exigir al Comú el pagament d’uns milers de lliures que en Marrugat havia desviat o perdonat a deutors particulars. El bisbe, responsable polític de Vila–rodona, també hi semblà fer certa pressió. Davant d’allò l’Ajuntament havia de fer virolles i probablement, i per recaptar més diners, va apujar un dels arrendaments que li donava més ingressos, el forn de dalt. Si durant el 1773 es pagava unes 200 lliures anuals, ara se’n pagarien 312. El cost de la vida estava creixent a marxes forçades i amb ella els impostos. Per sort, i afavorint les vendes d’aiguardent de Vila–rodona, una novetat nacional va irrompre.


viernes, 21 de abril de 2017

57. Preludi de corrupció a Vila-rodona

Però durant aquell 1768 el Comú, i per a obtenir divisa per al temple, tenia un altre servei indispensable per a arrendar. Aquella innovació creava un producte molt escàs i preuat durant la calor dels estius, el gel. El pou de glaç consistia en una cúpula excavada en un subsòl d’obaga. Les parets restaven revestides d’un mur gruixut de lloses que aïllaven encara més la cavitat. Dins d’aquella es feia el premsat de la neu guardada durant l’hivern. Cal pensar que durant el segle XVIII s’estava dins de la Petita Edat del Gel pel que els hiverns continuaven resultant força glaçats i nevats. La tècnica consistia en alternar capes de neu premsada amb capes de palla. D’aquella manera es facilitava la separació de blocs. L’efecte nevera de la cova feia la resta i el gel es venia a bon preu durant l’any. De fet els pous de glaç, i coincidint amb un màxim de la Petita Edat del Gel, s’havien expandit des del segle XVI. Exemples en foren el de El Catllar a menys de 50 metres sobre el nivell del mar, i el de Cubelles encara en bon estat. Aquella Petita Edat del Gel estava sent la causa que la venda de gel assolís la categoria de gran negoci. Del cert que el gel s'utilitzava per a conservar aliments, refredar begudes o com d’ús terapèutic.

Però el pou de glaç no fou l’únic punt fort per tal que l’Ajuntament adquirís divisa durant la construcció del nou temple. Un any més tard l’arrendament del molí fariner recuperar els preus normals, senyal que les collites retornaven a la normalitat. Durant aquell 1769, de les 382 lliures de l’any passat, es va passar a unes 500. Aquell preu es va mantenir fins ben arribat el 1777, pel que els ingressos foren més que importants per al Comú. No obstant allò, i donat que l’olivera patia certa recessió a favor de la vinya, l’arrendament de la premsa de l’oli caigué de les 403 lliures a les 210 aquell 1769. Oli i sembrats retrocedien davant l’avenç de la vinya.

Tots els anteriors ingressos consistorials més la renovació del permís reial, feren possible que el nou temple de Vila–rodona continués la seva construcció. Un dels usos del mateix, a part de misses i ritus, eren les rogatives. Amb aquelles es pretenia intercedir amb l’altíssim per tal que aquell els lliurés d’un infortuni. Per exemple, i durant el novembre de 1770, el nou rector i molts feligresos organitzaren unes rogatives per tal que plogués aquella tardor. Probablement aquell estiu havia estat molt eixarreït en aigua i calia que la terra fos remullada. De fet aquella dècada dels setanta patia freds extrems i estius molt secs. A tal efecte es deien rosaris i es feien processons amb la relíquia de Sant Llorenç fins al convent dels Servites, on antigament havia estat l’ermita medieval de Sant Llorenç. De fet les pregàries fins a aquell indret s’havien originat durant el segle XII, rogatives que sobretot manifestaven necessitats agrícoles. Les d’aquell novembre de 1770 eren per la sembra dels cereals, al novembre llaura i sembra. La processó va fer-se amb certa fresca com tocava en aquella dècada. De fet les dites acompanyaven el clima d’aleshores, per Tots Sants capes i mocadors grans, o per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu. Però no hi va ploure ni nevar, per tant sols els restà el fred molt greu. Cal aclarir que la preocupació per l’aigua i les rogatives anteriors foren un fet normal durant tota la història de Vila–rodona. El clima litoral mediterrani resultava, i encara resulta, esquerp en precipitacions. El volum d’aquelles actualment oscil·la entre els 500 i els 700 litres per metre quadrat (Marlés, 2005), molt proper als 300 d’un desert àrid. Per tant eren força normals aquelles pregàries per pluja en cas de primaveres i tardors seques, i com ja s’ha comentat la dècada dels setanta fou d’hiverns glaçats i estius molt secs. Però la manca de pluja no era l’únic enemic de Vila–rodona. Un de més perillós rondava durant aquells anys setanta, la cobdícia.



jueves, 20 de abril de 2017

56. Nits de tavernes al XVIII

Però Vila–rodona no sols tenia problemes amb la construcció del nou temple. Temps feia que els pagans i noctàmbuls no agradaven. La raó era que les tavernes, l’aiguardent i els jocs que s’hi feien, creaven cert malestar entre els veïns. La cosa ja portava cua pel que durant el 1767 l’Ajuntament hi va intercedir. El batlle, Josep Tarragó, va ordenar el pregó i el dictamen fou donat. Des d’aquell moment en endavant els jocs restaven prohibits a partir de les nou del vespre. La nova ordenança també obligava a portar un llum pel carrer des de les vuit del capvespre. Cal recordar que en aquells temps s’anava amb l’hora del sol i que el crepuscle s’esdevenia d’una a dues hores abans que avui dia.
Tot i les noves ordenances per part de la Universitat, la cosa no va acabar de resoldre’s i noves prohibicions s’haurien de dictaminar en un futur proper. Val a dir que en aquell context de nits negres, i allò formava part dels rumors del poble, més d’un havia deixat la partida de cartes de la taverna per endinsar-se entre la foscor al jaç de la muller d’un altre. Qui sap, potser la muller hi estava d’acord.

A dir pels preus dels arrendaments durant el 1768, el rendiment de cereals i vinya degueren minvar. De fet es va abaratir significativament l’arrendament de la premsa de les brises i el del blat, principals fonts d’ingressos de l’Ajuntament. En el cas de les premses es passà de les 617 lliures pagades l’any 1767, a les 494 d’aquell any, un preu que continuar caient, com a mínim, durant els propers dos anys. En els cas dels molins fariners el cost rondava les 500 lliures però aquell any la cosa baixà fins a 382 lliures. Aquell context de recessió d’ingressos va afectar la caixa de l’Ajuntament i la dinàmica econòmica del poble. Tanmateix, i de retruc, allò va trasbalsar el finançament de la nova església. Tot plegat amenaçava una de les activitats més importants del poble, la Fira. Aquella no sols beneficiava a l’Ajuntament, mercaders i firataires, sinó als mateixos vilatans fent d’hostalers i a l’església durant les seves misses. Per afavorir als comerciants del poble i gravar als forasters es va eliminar una taxa als primers. Durant la Fira d’aquell 1768 l’Ajuntament va deixar exempt de pagament els arrendaments dels venedors vila–rrodonins. Mentre, i per atraure més visitants, es permetia que els particulars poguessin hostatjar a forasters. De fet, i durant tot l’any, allò estava prohibit per tal que la fonda arrendada pel Comú no perdés clients. Però durant la Fira l’hostal quedava curt de jaços i calia oferir alternatives.



lunes, 17 de abril de 2017

55. Les coses de Déu van a peu


L’expansió de la vinya va provocar l’arribada de més famílies a Vila–rodona. Així doncs, la necessitat de més cases va obligar a desplaçar l’antiga muralla cap el sud. Aquell nou espai abastava els horts de Santa Càndia i el cementiri. Els nous habitatges s’edificaren envoltats per l’actual carrer de la Muralla Nova i davant una església en construcció. De fet consta un document de 1761 on es detalla com havia de ser aquell temple en quan a fonaments, tipus de pedra, bases, pilars i demés detalls. Però aquella etapa d’obres i enlairaments va topar amb la climatologia adversa. Fou durant el maig de 1762 que unes llargues pluges a la capçalera del Gaià varen obligar a pregàries en contra del que sempre s’havia resat, la sequera. En aquell moment, i a Santa Coloma, es resava per tal que parés de ploure. Paradoxes del clima mediterrani.

De totes formes les obres del nou temple anaven molt mica en mica mentre l’Ajuntament de Vila–rodona hi posava diners. Aquells procedien fonamentalment dels arrendaments de molins, tendes, regadiu i demés. L’any 1764, per exemple, el Comú ingressava uns 12.000 rals anuals amb aquells conceptes. Aquells diners eren dipositats en una arqueta on tres responsables hi tenien una clau diferent. Sota aquells tres panys s’asseguraven el control dels ingressos. De totes maneres d’aquelles entrades poc en quedava a final d’any, és a dir, la caixa restava a ras. Hem de suposar que l’església consumia gran part dels recursos i que per allò l’arquella quedava neta. L’Ajuntament però, tenia altres despeses com per exemple l’escola. Era el Comú, i no pas com ara l’Estat, qui es feia responsable d’un centre d’ensenyament. D’allò se’n té constància ja que durant el 1765 el mestre cobrava del consistori uns 600 rals anuals, una immensa misèria comparada amb altres pagaments. Per exemple el predicador de la Quaresma, i per un sol dia de feina, ja en cobrava 200 de rals. Resultava obvi el que es deia, passaràs més gana que un mestre d’escola. Dècades feia que l’Església estava més ben pagada que l’ensenyament per raons òbvies, el primer podia ensenyar a pensar per un mateix, el segon feia que no ho fessis.

Durant el 1765 nou ports espanyols, inclòs el de Barcelona, foren autoritzats per a comerciar directament amb les Antilles. Allò va impulsar encara més l’exportació de productes catalans a Amèrica. L’aiguardent de Vila–rodona en notaria les vendes. Però aquell mateix any una mort fou el preludi d’una revolució molt més important. Fou aquell any quan Lluís XV, rei de França, moria quan el seu fill, Lluís XVI, encara era un malcriat d’11 anys. Òbviament amb aquella edat no podia governar encara. Tot i així aquell tarannà del futur monarca va animar a la Il·lustració, i al seu projecte d’ensenyament per a tothom, a començar la seva peculiar revolta. De fet, i en breu, la Revolució Francesa trucaria a les portes d’Europa tallant el cap dels borbònics francesos. Tot i això la guillotina no va travessar els Pirineus.

Mentre allò es coïa per terres de França, el nou temple de Vila–rodona topava amb un conflicte entre els mestres d’obra. Els afectats eren en Josep Riera i Isidre Baixeres, el que ara equivaldrien als nostres arquitectes. El problema era que aquells dos no es posaven d’acord i allò retardava la construcció. Per tant, i durant l’any 1766, es va fer obligatòria una reunió del Consell de la Universitat de Vila–rodona que va resoldre l’assumpte. Entre els presents a l’assemblea s’hi trobava Joan Baptista Rabadà, un personatge que recolzaria un important malentès a Vila–rodona. Al final, i durant la Festa Major d’agost d’aquell 1766, es van beneir les poques obres realitzades. De fet sols consistí en la meitat del temple edificat sobre l’antic hort de la rectoria. En concret foren el presbiteri, el creuer, les dues capelles laterals i part de la nau tot deixant la vella església a l’entrada de la nova (Santesmases, 2016).

A partir d’aleshores, i tot i superat el desacord entre els mestres d’obra, la construcció del nou temple va patir una nova aturada. Per manca de fons del Comú, de llicència de continuació d’obres per part del rei espanyol, però sobretot per les argúcies d’un tal Marrugat, la construcció restà novament parada durant unes dècades (Santesmases, 2016). En Pau Marrrugat, com en breu es detallarà, va generar una intensa conflictivitat per la pugna del poder a la vila. Aquest trepa va arribar al poble l’any 1756 fent de mestre d’escola. En breu, i des de la pobresa, va esdevenir notari amb uns pocs dies d’experiència, la qual cosa ja va enlairar sospites de favors. L’any 1763 ja era secretari municipal de l’Ajuntament i partir d’aleshores les corrupteles formaren part d’aquell consistori. Entre el 1771 i el 1776, per exemple, els deutes de certs particulars amb l’Ajuntament no eren salvats, senyal de tractes preferencials entre el secretari i els seus acòlits. En conseqüència, i descapitalitzat el Comú, aquest no es veia en cor de poder pagar la finalització del temple. Si la llum de l’Església havia d’il·luminar aquella vila, la foscor d’un personatge cobriria les seves obres.