DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dimecres, 21 de desembre del 2016

5. CONQUESTA o OCUPACIÓ

En la carta de donació de Dominic hi constaven els topònims de vila Rotunda (Vila–rodona), el d’horta d’Ibrahim (Bràfim) i altres viles i vilarons. Tot allò era senyal que hi havia un poblament previ i dispers pel terme. D’altra banda aquells topònims també ens indiquen l’origen antic d’aquells pobladors. Vila rotunda corresponia a una antiga vila romana mentre que Bràfim (ortum d’Habrahim o hort d’Ibrahim on el vocable horta també provenia de l’àrab) o Salmella (salam), ens indiquen noms àrabs amb potser jueus barrejats. Cal recordar que aquests últims eren hàbils mercaders en artesanies i esclaus movent-se entre cristians i sarraïns amb certa facilitat. En les comunitats musulmanes eren més ben acceptats que en les cristianes, pel que originàriament els trobem més establerts en el món sarraí que en el cristià. En fi, que aquella diversitat demogràfica era senyal que abans del segle X aquelles terres estaven poblades per una mescla de cristians, musulmans i jueus. Fos com fos, ja hi havia petits nuclis dispersos de poblament pel terme de Vila–rodona abans que en Dominic els conquerís i finalment els cedís al bisbe de Barcelona l’any 959. Per tant, no s’estava recuperant un territori perdut, sinó que s’estava envaint un espai ja organitzat i estructurat socialment en vilarons, conreus i molins. És a dir, s’estaven ocupant unes terres sota afanys de poder i expansió econòmica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp