DAVID RABADÀ i VIVES (Barcelona, 1967), paleontòleg i divulgador científic, es va doctorar en Ciències Geològiques l'any 1995 per la Universitat de Barcelona treballant en diferents projectes científics en el CSIC. Ha publicat multitud d'articles tècnics sent els últims molt crítics amb algunes interpretacions realitzades per l’equip d’Atapuerca. Ha rebut els premis Fundació Eduard Fontseré (1996), l'esment especial en l'UPC de Ciència-ficció (1999), l'Albert Pérez Bastardas (2003), el Premi de Natura Ciutat de Valls (1992 i 1995), el Ciutat de Viladecans de narrativa com finalista (2005) i del Premi Guillem Bellavista també com finalista (2021). Li han publicat els llibres Un Déu per als Ignorants (2000), Les Cinc Cares de la Terra (2005), Educar, educamos todos (2007), Quién fracasó con el Fracaso Escolar (2008), Cristo Mito al Desnudo (2015), COVID19, Crisi i Oportunitats (2020), Prejuicios y Evolución Humana (2020), Evolució a la Terra (2022), La Palma Bonita (2022) i La Mirada de Islandia (2023). Ha estat coordinador i autor en diferents obres com Ciències de la Terra i del Medi Ambient (2008), Històries (2006), Homenaje al Dr. José Gibert Clols (2016), i finalment del llibre La Educación Cancelada (2022). Actualment és professor de Ciències Geològiques, vicepresident de la Societat Internacional de Geologia i Mineria, acadèmic de l'ACVC i cap de premsa de Professors de Secundària.

dimarts, 20 de desembre del 2016

4.VILA-RODONA i un BISBE per SEMPRE

La donació de Dominic i un bisbe per sempre

Mentre aquell nou marc legal no arribava, i sota la treva acordada per Sunyé I, el nou comte Borrell II aprofità la pau per a fortificar la riba est del Gaià durant el 948. Així recolzava els castells ja existents però ordenava la construcció de nous com el de Santa Cristina, Montmell, Albà, Celma, Querol i Cabra. L’actual castell de Vila–rodona no hi constava pel que el seu origen fou més tardà. En aquells moments la població del terme era encara molt dispersa i sense nuclis grans. Cal entendre que aquella regió no estava ben consolidada. De fet durant el 959 es parla del terme marca fent referència als territoris integrats al comtat de Barcelona però sense límits clars ni poblacions ben establertes. L’Alt Camp i Vila–rodona entraven dins aquella incertesa territorial, una inseguretat que feia que moltes famílies nobles construïssin petites torres de vigilància en llocs elevats del seu feu. La intenció era doble, per una banda defensiva i per l’altra d’atraure un nucli de població al voltant. D’això en tinguérem un bon exemple prop de l’actual Vila–rodona. El 17 de juliol del 959, un tal Dominic, qui havia conquerit els territoris del voltant de la futura Vila–rodona, Bràfim i altres localitats, en va fer donació a qui ja ostentava molt poder durant l’edat Medieval, l’església. Així en rebia el dret d’aquelles terres el bisbe Guillem de la seu de Barcelona, fet que marcar per sempre els deu segles posteriors de la història de Vila–rodona (Miquel, 1997). La intenció de la donació per part de Dominic era doble. Per una banda indicava en el document que ho feia per remei de la seva ànima, però, i per l’altra, per tal que si construís un castell anomenat Frexanum, és a dir, que es defensés el territori i s’hi creés un nucli vilatà. Hom podria pensar que seria el castell de Vila–rodona però si ens cenyim als topònims del document i a la descripció del lloc, sembla que el castell que s’hi construí fou un de més al nord, el de Les Destres. Per tant no es va tractar del futur castell de Vila–rodona. Tot i així el document de Dominic ratificava un fet rellevant, que ja hi havia població de manera dispersa amb cases i explotacions agràries pel terme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Aquí pots deixar el teu comentari constructiu i per a qualsevol altra tema, ens veiem al camp